'Lleopard negre, llop vermell': a la selva maragda

A hores d’ara ja sabrà, lector, que Marlon James, Man Booker 2015 per ‘Una breu història de set assassinats’, ha venut aquesta novel·la com la versió africana de ‘Joc de trons’, i que, per si fos poc, ha avançat que és la primera part d’una trilogia, per a delit dels que han tacat les pàgines dels tres volums d’‘El senyor dels anells’ de tant berenar amb Frodo. Diguem que és una bona estratègia de màrqueting, tot i que el Rastrejador, el protagonista de ‘Lleopard negre, llop vermell’, pertany més a l’univers de la novel·la picaresca que al de Tolkien, és més ‘Orlando’ que Jamie Lannister.

Notícies relacionades

La música puja i, per tant, els preus també ho faran

La cultura de la cancel·lació s’estén de l’esquerra a Trump

El mapa i la llista de personatges i criatures que James inclou a cada un dels mons de la novel·la pot despistar els no iniciats en la fantasia heroica. Com si James estigués convidant-nos a llegir un atles amb brúixola incorporada. És la primera pista falsa d’un text que mai vol ubicar-nos en el seu infinit desbordament. No hi ha una geografia específica per evocar, ni tampoc un ‘dramatis personae’ previsible, perquè fa l’efecte que la novel·la canvia a mesura que el camí de l’heroi s’explica a si mateix, sobretot quan, en el seu tram final, l’ombra primigènia de ‘les mil i una nits’ inunda aquesta reivindicació del relat fantàstic com a grau zero de la construcció del real. Sospitem que James volia demostrar-se que tenia prou imaginació per sortir victoriós de l’afront, i de vegades no acaba de controlar les seves invencions, empresonat com està entre la vívida descripció de paisatges i criatures lisèrgiques i la brusquedat amb què ens llança en aquests mons màgics, d’espasa i bruixeria, que se succeeixen, un rere l’altre, com pantalles de videojoc entapissades de noms que no sabem pronunciar.

Es nota que, en la deliberada opacitat de la trama –d’altra banda, extremadament simple: la recerca d’un nen perdut de què depèn tot un regne–, James s’ha entossudit a desmarcar-se de la literatura popular. La intricada construcció de les frases, l’aparició de tota mena de criatures fantàstiques –gegants, vampirs, caníbals, bruixes d’aigua, per citar-ne algunes– que fan serpentejar el relat de maneres de vegades capritxoses, la coartada folklòrica de les llegendes de l’Àfrica precolonial i la violència desencadenada com una plaga bíblica semblen clamar per una originalitat que s’avergonyeix una mica del seu estatut genèric. El que no entela la fita que suposa un projecte tan ambiciós i, sobretot, la creació d’un personatge memorable, el del Rastrejador. Capaz de veure en la foscor amb el seu ull de llop, amb un sentit de l’olfacte digne del millor coniller, meitat home i meitat dona, el Rastrejador fuig de la seva família per abraçar la traïció, el desamor, el sentiment d’orfandat i la solidaritat en un univers inestable, en permanent transformació. Un món amb ànimes infinites, que s’està reencarnant en el seu cos com si aquest fos un foli en blanc on tots els sentiments humans poguessin ser escrits.