Estrella Morente: «Cantar 'Suspiros de España' a Catalunya és emotiu»

Per a la granadina Estrella Morente Barcelona estarà sempre unida al seu enyorat pare, Enrique Morente (1942-2010), un dels artistes més lliures que ha donat el flamenc. Ell la va ensenyar a estimar altres cultures, a ser curiosa. També ell li va descobrir Barcelona, on la cantant té molts seguidors, com va demostrar en la seva última visita al Liceu al març. Aquest divendres torna per actuar al seu estimat Palau, un auditori ple de records. «Jo al Palau em sento com a casa meva. Adoro Barcelona. El meu pare em va ensenyar a estimar-la. Era un enamorat d’aquesta terra. El Liceu i el Palau són testimonis de la nostra història cultural, llocs sagrats, catedrals de l’art i de la música», diu amb aquesta veu rodona i plena de vitalitat a l’altre costat del fil telefònic. «Cantar ‘Suspiros de España’ a Catalunya en aquests temps serà molt emotiu», reconeix la més gran dels fills de Morente, tots músics i amb projectes diferents per davant. «El meu públic és molt divers: des d’emigrants andalusos establerts a Catalunya fins a gent oriünda que respecta i venera el flamenc», recorda. 

Responsabilitat

A Estrella no li agrada la paraula ‘reivindicar’, prefereix parlar de defensar la copla, un gènere que va ser menyspreat per la seva assimilació amb el franquisme. No és habitual que presenti dues vegades el mateix treball a la mateixa ciutat el mateix any. Però ‘Copla’, que ofereix aquest divendres al festival De Cajón!, és especial. «Sento una responsabilitat superior al passar dues vegades per la mateixa ciutat. És gairebé un fermall d’or a una etapa interessantíssima que m’ha fet sentir i aprendre». Sortirà a escena al costat d’un quadro flamenc i la Banda Municial Coria del Río. «Ara podem interpretar aquestes cançons d’una manera més relaxada, més independent i més lliure per recrear-nos en la seva tota la seva riquesa i els seus matisos». El disc és un homenatge a tots els grans intèrprets i compositors que sustenten el gènere, però també a les dones grans, com la seva àvia Rosario, a qui dedica el disc. 

L’àlbum es va coure a foc lent. Enrique Morente es va encarregar de la selecció de temes. «Fa molts anys que ell tenia pensat aquest repertori. Ell sempre acudia als clàssics per avançar cap al futur». I ella mira cap a dones que van deixar empremta, com ara Concha Piquer, Imperio Argentina, Lola Flores, Marife de Triana. Estrella Morente canta peces com ‘Madrina’, ‘Amante de abril y mayo’, ‘El día que nací yo’, ‘¡Ay, pena, penita!’ i ‘Yo soy esa’, coples que són reflex d’una època en què les coples, amb les seves insinuants i simbòliques imatges, ajudaven a alleujar penes. «El disc està dedicat a la gent gran i a totes aquestes dones lluitadores i treballadores de la postguerra que van saber fer de la seva dura vida una copla», afirma. «El repertori forma part de la nostra memòria històrica, de la nostra cultura, del nostre país. Pertanyen al poble».

La cultura per bandera

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

Tant el seu pare, primer, com el productor Isidro Muñoz, després, van ser claus en aquest projecte. «Ells m’han ensenyat que qualsevol obra ha d’anar carregada de consciència social i humanística. No sé com explicar-ho. Jo, com el meu pare, no busco obres que estiguin només de moda. L’èxit més gran no és un disc d’or. El millor premi és fer una cosa productiva, que realment tingui un contingut, una idea, que no ideologia, ull», adverteix. «Les ideologies són importants perquè ens ajuden a formar-nos, però la filosofia de l’art i la cultura és el millor llenguatge per comunicar-nos», afirma la ‘cantaora’. «El meu pare va utilitzar la música per unir i crear ponts, mai per aixecar murs sinó per fer-los caure». El seu llegat en aquest sentit és enorme. N’hi ha prou amb veure els artistes amb els quals va treballar: des de les Voces Búlgaras a Path Metheny o Lagartija Nick.  

Respecte a la convulsa situació política a Espanya, prefereix no pronunciar-se. «Els ‘ismes’, millor lluny. Si Federico García Lorca es presentés a unes eleccions, el creuria mereixedor del meu vot, però ara mateix no em sento identidicada amb ningú».