Crítica de 'Sesión salvaje': reivindicar la iconoclàstia

El cine espanyol encara té un deute pendent amb molts dels directors que, a partir dels anys 70, van començar a experimentar amb el gènere des d’un punt de vista tan transgressor com lúdic, començant a fixar els pilars d’una indústria alternativa. Per això,Paco Limón i Julio C. Sánchezhan compost la seva petita i humil reivindicació a través d’un documental que prova d’insuflar en vena a l’espectador l’esperit iconoclàstic, brètol i marcià d’algunes de les pel·lícules fonamentals per entendre des del fantaterror fins a altres gèneres nascuts a l’ombra de la transició, com el cine de ‘destape’, el cine quinqui o l’espanyolada. En definitiva, tot un ventall decine políticament incorrecteque va sorgir de la necessitat d’abraçar l’heterodòxia més desenfrenada després del règim i que va servir per donar testimoni dels canvis que s’estaven produint en la societat del moment. 

Notícies relacionades

'Sesión salvaje': quan el cine espanyol era boig i lliure

Valente torna a l’univers de la família amb la comèdia ‘Amnèsia’

Per als aficionats, ‘Sesión salvaje’ constituirà un xut de nostàlgia i per als neòfits, la possibilitat d’endinsar-se en un submon apassionant que recorre noms fonamentals com els d’Eugenio Martín (‘Una vela para el diablo’), Amando d’Ossorio (‘La noche del terror ciego’), Jordi Grau (‘No profanar el sueño de los muertos’), Juan Piquer Simón (‘Mil gritos tiene la noche’) i per descomptat, Narciso Ibáñez Serrador, Jesús Franco i Paul Naschy.

Entre els participants trobem alguns dels directors que van protagonitzar aquestcorrent subversiui rostres recurrents dins d’aquest submon, com Esperanza Roy, Antonio Mayans, Simón Andreu o Carmen Carrión, així com noms que es van nodrir d’aquest magma referencial, com Álex de la Iglesia o Nacho Vigalondo, així com el mateix productor de la cinta, Enrique López-Lavigne.