'Sesión salvaje': quan el cine espanyol era boig i lliure

Ara fa una mica més d’una dècada, el documental ‘Not quite Hollywood: The wild, untold story of Ozploitation!’ dirigit per Mark Hartley, tornava al primer pla la història poques vegades explicada del cine d’explotació (és a dir, que explota temàtiques escabroses o moralment inacceptables en la seva època) produït a Austràlia durant els 70 i 80. Aquella pel·lícula va servir, entre altres coses, per recobrar el prestigi i tornar a posar en circulació en festivals un meravellós malson com ara ‘Despertar en el infierno’, de Ted Kotcheff, fracàs en sales al seu dia, tret de França, on va durar deu mesos.

Després de veure aquell documental de ritme vibrant, Julio C. Sánchez (fundador del fanzín de culte ‘Confusos’) i Paco Limón (director de ‘Doctor Infierno’) es van preguntar si no seria tant o més joiós i necessari un que abordés el cine de consum fet a Espanya entre els 60 i 80, dècades d’auge de la nostra sèrie B. «Pensàvem que era una cosa que s’havia de fer», explica Sánchez via telefònica. «El cine d’explotació espanyol va ser molt ric i, a més, tenia unes peculiaritats que el feien únic, com el fet d’haver sigut produït durant molt temps sota una dictadura i amb la censura pressionant». 

Algú ho havia de fer, i ¿per què no ells mateixos? Sánchez i Limón van posar fil a l’agulla i van escriure, fa deu anys, el guió de ‘Sesión salvaje’, documental que arriba aquest divendres a les sales després de passar amb èxit pel festival de Sitges i la Setmana de Cine Fantàstic i de Terror de Sant Sebastià. 

De l’‘spaghetti western’ a la comèdia destapista

Els directors no van tenir gaires problemes a l’hora de buscar una estructura. «En el cine espanyol de sèrie B, les modes se succeeixen una rere l’altra, tot i que de vegades s’encavalquen, i també fem referència a això. Amb cada canvi social arribava un nou corrent». 

Els 60 i 70 van ser dies d’auge de l’‘spaghetti western’, coproduccions d’Espanya amb Itàlia i, de vegades, algun altre país europeu en les quals rostres coneguts de Hollywood servien per dissimular la modèstia de recursos. En el documental, el director Eugenio Martín (àlies Gene Martin) o actors com José Lifante i Antonio Mayans recorden grans detalls d’aquells dies, com el costum de l’stakhanovista Iquino (àlies Steve McCohy) de cridar "¡E!" en lloc d’«¡acció!» per estalviar-se 42 fotogrames per presa. Als veterans de l’època s’uneixen al documental joves hereus com araÁlex de la Iglesia, Nacho Vigalondo i el productor Enrique López Lavigne. 

A Espanya es podien rodar ‘westerns’ i terrors carregats de sang i violència, sempre que no succeïssin al país. La censura tenia més mà dura amb tot el relacionat amb el sexe. En molts casos es preparaven dues versions: una per a l’estranger, amb pells al descobert, i una altra de molt més tapada per al mercat nacional. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Això últim va canviar amb el final de la dictadura, quan va arribar l’oportunitat d’explicar més històries autòctones de cert risc i despullar els actors per necessitats del guió o perquè sí: el famós ‘destape’. Arriben genets lliures i salvatges com araEloy de la Iglesia, Bigas Luna i Iván Zulueta, autor, per cert, de l’al·lucinant seqüència inicial de crèdits del clàssic d’Eugenio Martín ‘Pánico en el Transiberiano’. Arriba també la comèdia destapista de Mariano Ozores. «Nosaltres no posem restriccions a l’hora de veure una pel·lícula o que ens agradi. Si directors tan diferents conviuen en el documental, és perquè tots feien, d’una manera o d’una altra, cine d’explotació», explica Sánchez.

Un cine gairebé invisible

«De tota manera, tampoc diem que les pel·lícules d’Ozores siguin bones», afegeix el codirector. Algunes d’altres directors recordats a ‘Sesión salvaje’, en canvi, ho són, absolutament. Tot i que aquesta classe de pel·lícules siguin més fàcils de caçar a Intereconomia que en una sessió retrospectiva en sala. «Són difícils de veure en una gran pantalla. No entenc com no poden dedicar-se cicles a Joaquín Romero Marchent o Eugenio Martín, per exemple». Potser aquest documental ens desperta de l’amnèsia.