ESTRENES DE CINE DE LA SETMANA

'Los miserables' o com el cine francès sí que sap radiografiar els conflictes socials

La cinematografia del país veí, al contrari que l'espanyola, ha sabut utilitzar la ràbia i la contestació com a arma política contra un sistema al qual incomoda veure reflectides en imatges les misèries que ha generat

001

001

2
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

El 1995,Mathieu Kassovitz va aconseguir el premi al millor director al Festival de Cannes per‘El odio’, una pel·lícula narrada a través d’un estil visceral i rabiós que s’introduïa als barris marginals parisencs per narrar una història de violència generada a partir de les tensions entre un grup de joves i la policia. El desarrelament, el racisme, la intolerància i la por eren peces fonamentals sobre les quals basculava aquesta obra seminal que va instaurar les bases delcine de la ‘banlieue’.

Durant aquella època es va formar elcol·lectiu Kourtrajmé, integrat per artistes i músics disposats a apostar per l’art de guerrilla com a mesura contestatària a una societat adormida que necessitava un revulsiu en forma d’arma subversiva. Entre ells es trobava Vincent Cassel, protagonista de ‘L’odi’; Kim Chapiron (que més tard dirigiria ‘Sheitan’); el periodista Mouloud Achour; el raper Oxmo Puccino; el fill de Costa Gavras, Romain Gavras, molt apreciat al terreny de la publicitat i el videoclip, i Ladj Ly.

Vincent Cassel, en un fotograma d’‘El odio’, de Mathieu Kassovitz.

>El 2005,  Ly es va introduir en els disturbis que van esclatar després de la mort de dos adolescents perseguits per la policia en un districte perifèric i va gravar més de 100 hores de material que li van servir per muntar ‘365 días en Clichy-Montfermeil’. El 2009 es va embarcar en un mig metratge, ‘Go fast connexion’, per destapar les mentides que els mitjans de comunicació utilitzaven a l’hora de parlar dels barris marginals. Fins a arribar a la seva ‘opera prima’,‘Los miserables’.

El cas de Ladj Ly és especial perquè filma de primera mà allò que coneix, ja que va créixer i continua vivint a la comuna deMontfermeil.Una cosa semblant al que li va passar a Jean François-Richet quan va rodar la seva ‘opera prima’, État des lieux’ (1995), a l’intentar recrear l’ambient del suburbi on es va criar a l’est de París i plasmar tot aquest grapat de contradiccions que pot arribar a convertir-se en una autèntica bomba de rellotgeria.

Però també podem trobar exemples menys independents i més integrats en la indústria comercial, com és el caos de la pel·lícula ‘Distrito 13’, de Pierre Morel, distopia de carrer produïda per Luc Besson en la qual un mur d’aïllament envolta els guetos, o de la comèdia ‘Todo brilla’ (2010), en la qual dues amigues somien canviar de vida i travessar el pont que les separa de París.

Un fotograma de ‘Girlhood’, de Céline Sciamma.

Notícies relacionades

Un altre autor com Abdellatif Kechiche, abans d’assolir la celebritat amb ‘La vida d’Adèle’, va filmar una història d’amor adolescent interracial als pisos de protecció oficial d’un suburbi titulat ‘La escurridiza, o cómo esquivar el amor’, mentre que la càmera de Célice Sciamma es va introduir als barris obrers a ‘Girlhood’, una història d’amistat femenina, aprenentatge i creixement enmig d’un entorn hostil i sense oportunitats. Jacques Audiard va parlar de la immigració i el sentiment d’estranyesa a ‘Dheepan’ (2015) i fins i tot pel·lícules de terror com ‘Frontière(s)’, de Xavier Gens, van utilitzar les revoltes per parlar del sentiment de crispació davant de l’auge de l’extrema dreta a través d’un grup de neonazis degenerats.

El cine francès, al contrari que l’espanyol, és capaç de radiografiar gairebé en temps real els seus conflictes socials i té el valor d’utilitzar-los com a arma política contra un sistema al qual incomoda veure reflectides en imatges les misèries que ells mateixos han generat. No és estrany que Macron ja s’ha sentit incòmode al veure ‘Los miserables’.