Cigarettes After Sex, el triomf de la subtilesa

La de Cigarettes After Sex ha de ser una de les històries d’èxit més insòlites (i justes) dels últims anys. La seva manera de fer pop amb prou feines s’estila a la ràdio. És arrossegada, lenta, vaporosa, gairebé silenciosa. La veu de Greg Gonzalez amb prou feines s’eleva per sobre del murmuri. I en les lletres canten abans sobre amors que sobre diners.

Curiosament, amb aquest estil més propi de l’slowcore dels 90 que de gairebé res d’aquest segle, el grup d’arrels texanes ha obtingut un èxit considerable. Del seu homònim primer disc van vendre més de mig milió de còpies o, més ben dit, l’equivalent a això en reproduccions en ‘streaming’, que és com es mesura ara l’èxit comercial. Per a les dues nits de presentació del segon, ‘Cry’, a la sala Apolo, s’han esgotat les entrades.

En els minuts previs al concert de dilluns, l’excitació dels fans era palpable en l’ambient. La banda havia volgut crear ambient taciturn amb una espècie d’estalvis de pantalla ‘arty’, una imatge de tempesta a la platja (amb algun inserit de ‘La aventura’ d’Antonioni) en què se sobreescribien els versos del seu nou tema ‘You’re the only good thing in my life’. Però no va funcionar. La pluja i el rumor pianístic van quedar sepultats per la bullícia d’un públic heterogeni provinent de diferents generacions i corrents estètics.

Sexualitat rampant

El concert va arrencar realment, després d’una petita picada d’ullet a la banda sonora d’‘El desprecio’, amb l’excel·lent ‘Hentai’, que ja des del títol recorda per on van els trets, líricament parlant, amb aquesta banda: l’‘hentai’ és el subgènere d’anime i manga dedicat a l’exploració dels baixos instints. És a dir, aquí no hi ha només amor, també sexe; sota sons i melodies amables s’amaga una sexualitat rampant.

Ja des del principi, va quedar bastant clar que la intimitat dels discos no sobreviuria al directe. No tant pel so de la banda, una mica més gran i sorollós, com per la xerrameca ja habitual en concerts i el no menys comú tràfec de pantalles, que va batre el seu rècord amb ‘Nothing’s gonna hurt you baby’. Gairebé impossible veure el grup, així que quedava veureIrène Jacob a la pantalla, en imatges robades de ‘La doble vida de Verónica’.

‘Hits’ pop semiocults

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

El que és estrany és que es fessin veure Jacob, o Harriet Andersson o Anna Karina, però no Sheryl Lee, és a dir, Laura Palmer. Noves cançons com ara ‘Falling in love’ i ‘Kiss it off me’, entre d’altres, deuen clarament la seva existència a la banda sonora de ‘Twin Peaks’ i els discos de Julee Cruise amb el compositor Angelo Badalamenti i David Lynch, sobretot per aquests teclats flotants i greus, tràgics.

De moment, les cançons més celebrades continuen sent les antigues com ara ‘Nothing’s gonna hurt you baby’ i, després, ‘K.’ i ‘Apocalypse’, corejades pel públic amb passió continguda. Sota la seva capa d’èter solitari, temes com aquests (o el magnífic ‘Heavenly’) són ‘hits’ pop en tota regla. Només falta que algú els versioni amb un altre ímpetu perquè els conegui realment tothom. Igual que ells alenteixen ‘Keep on loving you’ (REO Speedwagon), potser algun dia d’altres es decideixin a accelerar el repertori de Cigarettes After Sex. La ràdio seria bastant millor.