Un camaleó anomenat Raphael

Raphael entra a l’escenari per la dreta, com no podia ser de cap altra manera, i ho fa en gran: sona la ‘intro’ electrònica de ‘Yo soy aquel’ mentre el Palau Sant Jordi esclata en aplaudiments. Una senyora del seu club de fans crida a les altres: «És que té un disc d’urani, ¡a veure qui pot dir el mateix!» I el de Linares es deixa estimar per les 7.200 persones que l’ovacionen mentre comença a cantar: «Esta vez sí, habrá fiesta en el palacio...» d’‘Infinitos bailes’.

Continua tenint el sorprenent do d’enlluernar i, sobretot, de reinventar-se. És capaç de vendre, com si fossin noves, cançons que porta dècades cantant. Les joies de la corona, especialment les compostes per Manuel Alejandro, són infal·libles. I el públic no només el tolera sinó que l’aplaudeix, l’aclama i el REclama, amb RE en majúscules.

Una bogeria

Sens dubte, aquesta nit de dissabte s’han de manejar dos conceptes: «SIN» i «RE». El primer fa referència a les cançons que va gravar al disc ‘Sinphónico’, del 2015. El segon, a les del seu últim treball, ‘REsinphónico’, en què fusiona la música orquestral amb l’electrònica. Tot supervisat pel jove compositor Lucas Vidal, guanyador d’un premi Emmy i dos premis Goya, que ha descrit aquest ‘REsinphónico’ com una de les bogeries més grans de la seva vida.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

L’esplèndida Orquestra Simfònica del Vallès aporta aquest to èpic que tant agrada a Raphael, i el component electrònic acosta la seva música als mil·lennistes de les grades. La ‘vedet’ Merche Mar, que està en primera línia, no ho dubta: «¡Hi ha un munt de joventut! És que té cançons molt enganxoses». Icona d’El Molino, no s’ha volgut perdre l’incombustible cantant, que embasta temes fins a arribar a ‘En carne viva’, amb la qual s’acomiada després de més de dues hores d’espectacle. Però el públic n’exigeix més.

No es fa pregar Raphael i torna amb ‘Ámame’ i una traca final que inclou ‘Qué sabe nadie’, ‘Yo soy aquel’, ‘Escándolo’ i ‘Como yo te amo’. Semblava que estava mantenint a ratlla el seu llegendari histrionisme. Però al final no vol evitar-ho i, com si no haguessin passat les dècades, Raphael delecta el personal amb el seu característic passeig: recorre l’escenari jaqueta a l’espatlla i mà a la butxaca. La mateixa butxaca on s’ha ficat aquesta nit al públic del Sant Jordi.