Un camaleó anomenat Raphael

Raphael entra a l’escenari per la dreta, com no podia ser de cap altra manera, i ho fa en gran: sona la ‘intro’ electrònica de ‘Yo soy aquel’ mentre el Palau Sant Jordi esclata en aplaudiments. Una senyora del seu club de fans crida a les altres: «És que té un disc d’urani, ¡a veure qui pot dir el mateix!» I el de Linares es deixa estimar per les 7.200 persones que l’ovacionen mentre comença a cantar: «Esta vez sí, habrá fiesta en el palacio...» d’‘Infinitos bailes’.

Continua tenint el sorprenent do d’enlluernar i, sobretot, de reinventar-se. És capaç de vendre, com si fossin noves, cançons que porta dècades cantant. Les joies de la corona, especialment les compostes per Manuel Alejandro, són infal·libles. I el públic no només el tolera sinó que l’aplaudeix, l’aclama i el REclama, amb RE en majúscules.

Una bogeria

Sens dubte, aquesta nit de dissabte s’han de manejar dos conceptes: «SIN» i «RE». El primer fa referència a les cançons que va gravar al disc ‘Sinphónico’, del 2015. El segon, a les del seu últim treball, ‘REsinphónico’, en què fusiona la música orquestral amb l’electrònica. Tot supervisat pel jove compositor Lucas Vidal, guanyador d’un premi Emmy i dos premis Goya, que ha descrit aquest ‘REsinphónico’ com una de les bogeries més grans de la seva vida.

Notícies relacionades

La revista ‘SuperPop’ torna als quioscos amb una edició especial de Rosalía

Canvi de paradigma en el futbol femení

L’esplèndida Orquestra Simfònica del Vallès aporta aquest to èpic que tant agrada a Raphael, i el component electrònic acosta la seva música als mil·lennistes de les grades. La ‘vedet’ Merche Mar, que està en primera línia, no ho dubta: «¡Hi ha un munt de joventut! És que té cançons molt enganxoses». Icona d’El Molino, no s’ha volgut perdre l’incombustible cantant, que embasta temes fins a arribar a ‘En carne viva’, amb la qual s’acomiada després de més de dues hores d’espectacle. Però el públic n’exigeix més.

No es fa pregar Raphael i torna amb ‘Ámame’ i una traca final que inclou ‘Qué sabe nadie’, ‘Yo soy aquel’, ‘Escándolo’ i ‘Como yo te amo’. Semblava que estava mantenint a ratlla el seu llegendari histrionisme. Però al final no vol evitar-ho i, com si no haguessin passat les dècades, Raphael delecta el personal amb el seu característic passeig: recorre l’escenari jaqueta a l’espatlla i mà a la butxaca. La mateixa butxaca on s’ha ficat aquesta nit al públic del Sant Jordi.