Anar al contingut

FITA EDITORIAL D'UNA PUBLICACIÓ DE REFERÈNCIA

Santi Carrillo: «A 'Rockdelux' no som elitistes, però tampoc volem ser rònecs»

La prestigiosa revista musical celebra els 35 anys amb un especial de 200 pàgines en què repassa els millors discos, concerts, cançons, pel·lícules, sèries, llibres i còmics de la dècada

Julián García

Santi Carrillo: «A 'Rockdelux' no som elitistes, però tampoc volem ser rònecs»

FERRAN SENDRA

Fa just 10 anys, quan la revista ‘Rockdelux’ celebrava els 25 anys de vida, el seu director, Santi Carrillo, reconeixia en una entrevista amb aquest diari que l’efemèride tenia alguna cosa de miracle, ja que els estralls de la crisi econòmica i la pèrdua constant de lectors havien deixat la premsa escrita al caire del precipici. «¿Vaig dir això? Punyeta. Doncs ara mateix no és que sigui un miracle. És que estem en una extremunció constant en què mai se sap quan pot ser el final», afirma Carrillo, conscient en qualsevol cas del prodigi que suposa arribar als 35 anys en aquesta era negra per a tot el que faci olor de quiosc i paper. I sobretot fer-ho a ple rendiment, amb la publicació d’un monumental número especial de 200 pàgines en les quals repassen la dècada amb llistes dels millors discos, cançons, concerts, pel·lícules, sèries, llibres i còmics elaborades per 50 dels col·laboradors de la revista.

«Aquí estem, lluitant per continuar i mantenir-nos, que no és poc», afirma Carrillo, director d’‘RDL’ des de 1987. Una publicació que, el 2019, manté la seva condició de referència de la premsa musical en castellà, idolatrada i vilipendiada alhora, rigorosa i preceptiva per a alguns; petulant i elitista per a d’altres. «Sempre se’ns ha considerat elitistes. Però és per voler fer les coses bé, per voler explicar què està passant en la música de manera no lineal, amb claus complementàries, amb rigor. ¿Això et converteix en elitista? No, no ho volem ser, però tampoc volem ser rònecs», afirma Carrillo, airós com sempre.

Abans de seguir, una mica d’història i de context: ‘Rockdelux’ va néixer el 1984 de les cendres de la revista ‘Rock Espezial’, que havia sigut creada el 1981 per part de l’equip de la històrica ‘Vibraciones’. Després d’uns primers anys erràtics, Santi Carrillo i Juan Cervera van agafar les regnes el 1987. «I allà vam començar a canviar-la una mica, obrint-la a altres músiques que en aquell moment no eren habituals, com l’electrònica o el hip-hop, intentant aportar credibilitat i criteri a través de col·laboradors que sabessin de música i, sobretot, sabessin escriure», evoca el director.  ‘RDL’ viuria el seu moment de glòria als 90, viatjant en paral·lel a l’eclosió de l’‘indie’ i l’esclat de festivals com el BAM o el Primavera Sound. Després, com bé és sabut, arribaria la destralada de la crisi i l’heroic, gairebé quixotesc, exercici de supervivència de la vella premsa de paper.

La música recomanable

«La nostra essència sempre ha sigut la mateixa: intentar parlar de la música que crèiem que era recomanable en cada època. Filtrar, apostar per nous noms, indagar en tots els gèneres, combinar-ho amb clàssics. Ens haurem equivocat moltes vegades en les nostres apostes preceptives, però crec que hem sigut una revista bastant fiable», reflexiona Carrillo. En temps de tan fàcil accés a tanta música, de consum frenètic i escassament reflexiu, podria pensar-se en ‘Rockdelux’ com un artefacte anacrònic. «Nosaltres intentem aportar reflexió i pausa. En aquest sentit, un número especial com aquest va totalment en contra de les tendències de la societat, perquè per llegir-lo necessites hores i parar-te a pensar. Com si llegissis un llibre».

¿I com és avui el lector del ‘Rockdelux’? ¿Ha sigut capaç de seguir la frenètica evolució del pop o s’ha quedat a viure en la seva arcàdia ‘indie’? «És gent interessant», sentencia el director amb un mig somriure irresistible marca de la casa. «Hi va haver un temps en què el nostre lector arribava als 30 anys i deixava de comprar la revista, i al seu lloc entrava un públic nou de 18, però això ja no passa», lamenta. «Els joves estan allunyats del quiosc i no els solen interessar els productes de vella escola com el nostre, que veuen com una cosa antiga. En realitat, ens mantenim perquè continuem tenint un públic fidel que ha envellit en aquesta joventut eterna que avui segueixen sent els 40 i fins als 50. Públic no burgès, però sí preparat i inquiet culturalment, preparat, amb possibles». Amb «possibles» Carrillo es refereix a una bona formació acadèmica i, per descomptat, un nivell adquisitiu potable.

Canvis necessaris

De cara al futur, Carrillo admet que mediten canvis de pes. «Segurament modificarem coses». La música seguirà sent l’essència, però probablement es potenciïn altres continguts. «Més articles de fons, entrevistes més llargues, dossiers, donant més canxa al cine, les sèries, la literatura». I, atenció, una possible incursió en el sempre relliscós món de la moda i les tendències. «Si volem acostar-nos a un públic jove, has de fer coses dirigides a ells. Però volem fer-ho bé. D’una forma creïble, que no sigui ridícul, que convenci diverses generacions. Hem de veure com ho fem».

Quant a l’ecosistema digital, en què ‘RDL’ no ha semblat mai sentir-se còmode, Carrillo reconeix que sí, que s’hi hauran de posar, però expressa els seus dubtes sobre la manera d’encarar el repte. «El web és el futur, però ens agradaria que fos un futur remunerat. No volem treballar gratis oferint continguts en obert perquè sí. A les xarxes tenim molts seguidors, uns 50.000, i això està molt bé, però és com ser ric al Monopoly. ¿De què et serveix? Només que els nostres seguidors en xarxes ens paguessin un euro per ser-ho, ja tindríem el tema arreglat. Però aquí ningú, ni els experts mundials, tenen la solució».

El millor de la dècada

Les llistes són sempre discutides perquè, més enllà del rigor dels qui les elaboren, és fàcil trobar a faltar noms o considerar que en sobra algun. En qualsevol cas, les llistes d’aquest número especial d’‘RDL’ són un festival pel qual desfilen noms imprescindibles de la música popular dels últims temps com Beyoncé, Kanye West, Swans, Kendrick Lamar, James Blake, David Bowie, Frank Ocean o Nick Cave, entre altres molts. Sense oblidar, per descomptat, Rosalía, Maria Arnal i Marcel Bagés, Los Planetas o Niño de Elche.

L’exhaustiu repàs no es limita a seleccionar i glossar els millors discos internacionals, nacionals, concerts i cançons de la dècada, ja que també inclou llistats de millors pel·lícules, sèries, llibres i còmics d’aquesta dècada a punt de finalitzar. «S’ha respectat de forma escrupolosa la selecció dels 50 col·laboradors que han participat. Jo no coincideixo amb tot el que ha sortit, però estic content amb el resultat final», sentencia Carrillo.

Temes: Música