Picasso no era un pintor, era un pintor poeta

Resumeix amb eloqüència les dues exposicions que inaugura aquest divendres el Museu Picasso una frase del pintor malagueny, que una vegada va dir: «Si fos xinès, no seria pintor, sinó escriptor; escriuria les meves pintures». ¿Picasso pintor? Picasso escriptor. Picasso poeta, per ser més precisos. És de la seva relació amb la poesia sobre el que versen‘Picasso poeta’ i ‘Pablo Picasso-Paul Éluard’, una amistat sublim, dues exposicions germanes, simultànies i juxtaposades perquè l’una no seria el mateix sense l’altra, i viceversa. «És un diàleg entre exposicions», va assenyalarel director del museu barceloní, Emmanuel Guigon. El vessant literari del mestre del cubisme ha sigut abordat sempre com això, un vessant, pastura d’estudis acadèmics aliens al gran públic, però aquestes dues mostres proclamen just el contrari: la relació de Picasso amb la poesia va ser fonamental. Picasso era un poeta.

«La poesia és el cos i la matriu de tota la seva creació», va arribar a afirmarMarie-Laure Bernadac, una de les tres comissàries de ‘Picasso poeta’i conservadora general honorària dels museus de França. Bernadac va remarcar que Picasso va tenir relació amb l’escriptura des de jove i va recordar que en la seva etapa de la Corunya,quan era un adolescent, redactava cartes en forma de petits diarisque enviava per correu als seus pares. També va recordar que va ser a partir del 1935 que aquesta relació va donar els seus millors fruits: Picasso i Olga Khokhlovase separen, Picasso entra en crisi, Picasso deixa de banda el pinzell,Picasso comença a escriure. «Frenèticament i obsessivament», segons la comissària. Va experimentar, per descomptat. Va ser surrealista en la manera d’escriure, però va evolucionarfins al punt de crear una «escriptura picassiana». ¿No és el que qualsevol escriptor aspira a fer amb la seva literatura? Donar-li el seu cognom. Van ser anys de crisi, de canvis. No va ser un ingredient menor que just aquell any Éluard es convertís en el seu gran amic.

En temps de guerra

Van coincidir «en el terreny de l’art i la creació, en l’àmbit afectiu i eròtic, i en la seva orientació política», escriu Guigon sobre l’amistat sublim. Que no és una expressió agitada: la va escollir el poeta francès per a la dedicatòria de la recopilació que el 1942 va fer el ‘Cahier des arts’ dels ‘Divers poèmes du lliure ouvert’ (Diversos poemes del llibre obert), originalment 15 còpies cal·ligrafiades il·lustrades amb dibuixos de Picasso. Aquesta, la col·laboració mútua, va ser una de les expressions més tangibles de l’amistat entre els artistes, entre el poeta i el pintor, perdó: entre el poeta i el poeta. «Es van alimentar mútuament», va dir Malén Gual, conservadora del museu i comissària de la mostra. Però no s’han d’oblidar l’any, la dècada, les circumstàncies que els envoltaven. Estem parlant d’una exposició sobre l’amistat i els seus fruits en un context difícil. Primer, la guerra civil espanyola. Després, la segona guerra mundial. Després, la postguerra.

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

«Dora Maar i Paul Éluard van ser les persones que més van influir enel posicionament de Picasso a favor del bàndol republicà», va precisar Gual, i en això insisteix la mostra, a explicar l’amistat estreta políticament parlant. A explicar l’amistat: amb cartes, amb postals, amb l’art, les pintures i els poemes que van brotar d’aquesta amistat; amb documents que són testimoni dels projectes, polítics o no, en els quals van treballar junts. «Hi ha molt material que no s’havia exhibit mai», va remarcar Gual. S’hi pot llegir, per descomptat, la poesia que Éluard va dedicar a Picasso, per exemple aquest vers del 1938: «El teu nas és rodó i tranquil/ Les celles fines, l’orella transparent / Veient-te sé que res està perdut».

No tenia mala cal·ligrafia, Éluard. Però Picasso era estrepitós. De la seva cal·ligrafia, Bernadac va dir que era «meravellosa», que «eren pràcticament dibuixos» i que«hi havia bellesa en els seus manuscrits». «A instàncies de la seva pintura va inventar la seva pròpia escriptura», va afegir. Era un poeta pintor, un pintor poeta. Ja ho va dir ell: si hagués sigut xinès, no hauria sigut pintor, sinó escriptor.