Lamine va ser Neymar

En set anys n’hi ha per enamorar-se, desenamorar-se, canviar de feina, de religió, abandonar les conviccions i tornar-hi. És tota una vida. Un dia te’n vas del Camp Nou veient Messi escombrar el Liverpool en el seu ocàs dolç, perquè Leo no té final, i et despertes embriagat en una tarda plena de noms que el 2019 ignoraves. I amb Lamine Yamal, el nou hereu dels somnis que cultives, lliurat al despertar dels qui recordaven el Camp Nou vell, el Barça del 4-4-2 valverdià plegat a la voluntat de Leo, signant un partit que reconnecta amb l’última nit que aquest estadi havia vist en una eliminatòria de Champions. Lamine és el millor explicador d’històries que hi ha. Perquè no les narra; te les ensenya jugant. Yamal va ser el que hauria sigut Neymar al Barça si Messi se n’hagués anat.

El partit explica el Barça de Flick perquè és inenarrable. No hi ha un fil argumental. Va començar atordit, com si el pes de l’escenari els obligués a fer que cada jugada fos la decisiva, i això davant un equip fort i ràpid que espera el teu error és un sacrilegi. Pedri no apareixia i el ritme el marcaven els que només tenen una marxa: Cancelo, Raphinha i Fermín eren un sol cos accelerat fins a l’evaporació i el Barça era el que Lamine permetia, que és moltíssim, i per això els de Flick se’n van anar guanyant malgrat haver jugat rematadament malament. Perquè tenen el millor. I es nota més si qui l’acompanya és el Raphinha del 2025, aquest jugador que és tot voluntat, i una determinació colossal, empès per un exèrcit. No s’entén el segon temps del Barça sense la fe del brasiler, que va continuar corrent quan el partit ja era mort.

Alguna cosa va passar al descans. Potser Flick va callar. Potser va dir alguna cosa. Però el Barça va tenir 20 minuts dels que tenia l’equip de Pep ja en fa tant, aquells estats de tràngol en què el futbol es fon amb l’emoció del moment, en una comunió perfecta, ja que s’iguala la part emocional amb la futbolística, a dalt de tot, per donar minuts com els que van viure els aficionats. El Barça va sepultar el Newcastle sota tones de ritme i precisió; d’intensitat, aquest concepte que la Premier s’ha apoderat i que, per sort, minuts com els del FC Barcelona ens recorden que això va de futbol, d’imaginació i de talent, i aquí hi ha cotes de rendiment reservades a uns quants. Els anglesos es van veure diminuts en un Camp Nou inflat d’orgull, embogit a trams, davant aquesta orgia de futbol capitalitzada per Lamine, que cada vegada que apareixia a dins treia a ballar les torres rivals. No hi ha peus més ràpids que els seus.

Notícies relacionades

El Govern reconeixerà les cotitzacions dels olímpics des de 1980

Un Barça pacient s’assegura una nova final de Copa

Bogeria, fragilitat, corró...

No s’ha de pretendre que el Barça és el que no és. Seria un error. No és un equip que controli els tempos de la Champions i els seus secrets, aquells que requereixen una saviesa que aquest equip es nega a tenir. Vol ser Peter Pan. I qui som nosaltres per negar al Barça partits com el que s’ha viscut davant el Newcastle, de la bogeria i la fragilitat absolutes a un corró impressionant. És en aquesta vacil·lació entre tots dos estats on viu el Barça, abraçant les contradiccions que donen el fet de negar-se a créixer i viure amb els teus ideals per damunt de tot. Per això ens enamora el Barça de Flick. Perquè és tan humà com qualsevol de nosaltres.