Mazoni: «Trobo a faltar l'energia del rock en la música actual»

Després d’acostar-se a l’electrònica i transformar-se en cantautor acústic, Jaume Pla, Mazoni fa pinya amb el registre elèctric i rocker al seu nou disc, ‘Desig imbècil’. Parlem amb el músic de la Bisbal.

¿Ha arribat a la conclusió que l’ànima de Mazoni és elèctrica i de banda?

L’anterior disc, ‘Carn, os i tot inclòs’ (2017), va representar una refundació de Mazoni i va obrir una període més auster i minimalista que ara segueix amb ‘Desig imbècil’. Abans volia tocar massa tecles, i ara noto que com menys facis, més impacte. L’electrònica la veig una mica lluny, tot i que aquells discos em representen pel seu sentit de la curiositat. Però ara em veig més centrat.

Aquest disc, ¿sorgeix d’un emprenyament?

Sí, l’energia del rock et porta a això. Trobo una mica a faltar aquesta energia en la música actual. No estic en contra del trap ni de la música reivindicativa, però el rock podria tenir-hi un paper. La reivindicació tindria més força. Ara cada vegada veig menys guitarres.

El seu enuig, ¿té causes personals o ve provocat per l’observació del món?

Més aviat ve del meu interior. En aquest disc no hi ha cançons socials, a diferència de ‘Carn, os i tot inclòs’, on n’hi havia un parell.

¿A què es refereix aquest ‘desig imbècil’?

A quan el cap va per una banda i el cos per una altra. A estar en números vermells i no poder evitar continuar comprant-te coses, a fer alguna cosa perquè el cos t’ho demana, tot i que sàpigues que no convé. Per això esmento coses inútils: «sang que no corre, peix a la sorra...» Poso el focus allà, a donar-te cops de cap contra la paret.

¿S’ha sentit així aquests anys, al provar de tirar endavant la seva carrera?

Sí, perquè ser músic és una lluita constant. Ja fa molts anys que estic en això; ho vaig tenir clar als 17 anys. Després del primer disc vaig fer una aturada i gairebé vaig deixar la música, per tornar d’una altra manera. Però aquest no és un camí de roses. Hi ha un pastís molt petit que s’ha de repartir amb molta gent.

Aquest és un disc de rock, gairebé punk, però amb tècnica.

Volia fer un disc de rock, però evitant certes coses del rock: que el so fos dolent, per exemple, típic del rotllo de garatge. O fugint a la portada de l’estètica d’antre llardós.

Hi tornen a ser Miquel Sospedra (sota) i Aleix Bou (bateria), que ara també toquen en el grup de la ‘triunfita’ Amaia.

Tocant sol amb amb mi no es poden guanyar la vida. El disc d’Amaia, la veritat, no l’he escoltat, tot i que veig que no és la típica estrella d’‘OT’. Amb el Miquel i l’Aleix vaig tenir una conversa: ¿què fem, donem aquest trio per acabat o aprofitem que fa tants anys que anem junts i ens trenquem el cap amb un nou disc? Van dir que volien seguir i això va reforçar l’esperit familiar del grup.

Al mig d’aquest disc més aviat cru hi ha un tema diferent, ‘M’han sortit dues ales’ amb violí de Lisa Bause. ¿D’on surt?

De vegades faig cançons optimistes, i aquesta n’és una. És un conte amb una mica de realisme màgic, parlant com si res d’una cosa que saps que no pot passar.

I després tenim aquesta peça titulada amb el seu nom, ‘Jaume Pla’. S’ha d’estar molt segur per titular així una cançó.

Em vaig fixar en aquestes cançons de Bo Diddley titulades ‘Bo Diddley’, ‘Hey! Bo Diddley’... Em semblen gracioses. Algun amic em va dir que amb un títol així anava com de sobrat, però és al revés, faig de la meva persona una espècie de ninot. Només vaig voler riure una mica de mi: «Somia truites», «inestable, però també amable...» I després és una manera de concloure les preguntes sobre si les meves cançons són autobiogràfiques.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Mazoni és un dels grups d’un ‘nou pop català’ del segle XXI que ja no és tan nou. ¡Mishima ha celebrat el seu 20è aniversari! ¿És un problema deixar de ser la novetat?

Jo ja sumo 13 anys, i si comptem el primer disc, en anglès, són 15. Doncs toca continuar, imaginant novetats o sent molt actiu i traient discos. Jo no he abaixat gaire el ritme. Hi ha coses que milloren: jo em sento més segur ara com a cantant i veig la meva personalitat més definida, i això em serveix per anar afrontant les dificultats.