Un home íntegre i del poble

A Antoni Gaudí no li agradaven els afalacs. Més aviat l’incomodaven. No era amic dels qui, pel motiu que fos, s’atansaven a ell i pretenien cantar-li les lloances. Els engegava i podia mostrar-se tallant amb els qui actuaven alhora com a aduladors i setciències. Ni tampoc li agradava que el fotografiessin. Per això conservem molt poques imatges seves en posició frontal, la més coneguda de les quals el representa en plena joventut, quan encara freqüentava els ambients intel·lectuals i culturals de la societat barcelonina. Tampoc no va acceptar de pronunciar conferències formals, com les que es feien en l’Ateneu Barcelonès, i va deixar als seus col·laboradors, com Rubió o Sugranyes o Puig Boada, la tasca d’explicar la seva "nova arquitectura" en instàncies com ara el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, la bandera del qual va figurar precisament damunt el seu taüt.

I, encara, quan l’any 1910 el seu mecenes Eusebi Güell va organitzar una exposició amb obres de Gaudí al Petit Palais de París, aquest va declinar la invitació a anar-hi i hi va enviar un jove arquitecte, Jeroni Martorell, amb la missió de portar a la capital del gòtic un únic missatge: "A Barcelona, fem un perfeccionament del gòtic". Una provocació? Una quimera? Una realitat? Veient l’actual Sagrada Família, encara inacabada, no sembla que l’obra senyera de Gaudí pugui entrar en discussió. Des dels elements encara més goticitzants, a l’absis i a la façana del Naixement, es pot seguir l’evolució de Gaudí, palesada sobretot en la tercera solució de les naus, on el gòtic queda àmpliament superat. És evident que l’arquitecte de Reus se n’ha sortit, de fer un pas més en relació amb l’art europeu per excel·lència, viu entre els segles XII i XVII, tot dialogant amb el món clàssic, bizantí i barroc.

Gaudí no va ser, però, un personatge histriònic i solitari, allunyat del món. Ben al contrari, la seva mort, el 10 de juny de 1926, va demostrar fins a quin punt el poble l’estimava. El seu enterrament va ser una manifestació popular semblant a la que hi hagué ran de la mort del poeta Mn. Jacint Verdaguer, finat el mateix dia que Gaudí, però l’any 1902. Barcelona es va abocar al carrer, molts comerços van tancar i milers de persones van veure passar el carro mortuori, tirat per un sol cavall –Gaudí desitjava un enterrament auster, com austera va ser la seva vida, sobretot des de 1894, l’any de la seva consolidació com a home de fe profunda–. Gaudí va ser conegut de tothom, i la seva obra senyera, la basílica de la Sagrada Família, era el somni que la gent senzilla compartia i comparteix. No en va Joaquim Mir havia pintat el quadre La catedral dels pobres l’any 1899.

Gaudí vivia envoltat dels seus treballadors, dels seus amics, dels joves arquitectes que se sentien atrets per la seva persona, dels infants de les escoles de la mateixa Sagrada Família (que ell havia construït el 1909 com a resposta a la violència desfermada ran de la Setmana Tràgica), dels grups d’escolars de la ciutat que visitaven la basílica en construcció, dels personatges que s’interessaven per aquell futur massís de pedra (en què tot just el 1925 s’inauguraria la primera torre campanar). I a tots ells don Anton –així l’anomenaven, ja que amb aquest nom fou batejat– els explicava allò que seria aquella grandiosa basílica, que ell portava al cor i a la ment, com si ja estigués construïda, amb una passió extraordinària que emocionava i arrossegava.

Notícies relacionades

Tallers de rebosteria i rutes modernistes

Els millors plans per gaudir de l’aniversari

Arquitecte per vocació

Gaudí creia en la seva obra, i hi creia com a missió que havia rebut de més amunt, des d’aquell Déu que ell havia posat al centre de la seva vida. Per això, en els últims vint anys va aixecar la basílica sense cobrar cap emolument, perquè no hi havia diners per a mantenir el ritme de la construcció, i ell sabia i deia que l’acabarien els qui vindrien després, i així ha estat. Un arquitecte vol veure acabada la seva obra, i Gaudí era conscient que construïa "la gran església" –frase seva treta del Manuscrit de Reus (1878), que ell escriu quan encara li han d’encarregar la Sagrada Família (1883). Gaudí dirà que aquí "tot és providencial", començant pel seu nomenament com a arquitecte en cap de la basílica, quan només tenia trenta-un anys. Gaudí va ser un home d’una sola peça, que va sembrar bellesa, fill de calderers, arquitecte de vocació, home de fe empeltada de misticisme i venerable, reconegut pel món sencer, també pel papa Lleó XIV, que beneirà el seu somni als cent anys de la seva mort.