La Rodoreda més simbolista

Novel·la inacabada, publicada després de la seva mort, i que la seva pròpia autora va definir com a «molt bona», ‘La mort i la primavera’ és un punt de fuga en l’escriptura de Mercè Rodoreda. Plena de simbolismes, no té res a veure amb el realisme de les conegudes ‘La plaça del diamant’, ‘Aloma’ i ‘Mirall trencat’. Perquè aquesta obra pòstuma té un lirisme inabastable com a reflex d’un univers anguniós. Per això no són pocs els estudiosos que hi veuen reflectit el clima de la postguerra, o les vivències de la seva autora, al costat del seu amant i company d’exili, el també escriptor Armand Obiols, a la França ocupada pels nazis.

A aquest ric material narratiu s’ha enfrontat Joan Ollé, amb la seva versió teatral a la Sala Petita del TNC. El veterà director és un expert a portar a escena materials no teatrals, com ja va fer abans amb la seva versió de ‘La plaça del diamant’, amb Lolita com a Colometa, i bastant abans amb un magnífic ‘Corall romput’, a partir de la poesia de Vicent Andrés Estellés. Aquí, com no podia ser de cap altra manera, Ollé dona via lliure a les paraules d’un text tan estrany com poderós. Narra un món primitiu amb un poble sense nom com a escenari en el qual es dona curs a ritus i costums de crueltat colpidora. Per exemple, que els morts siguin enterrats amb ciment a la boca perquè no escapi la seva ànima. O que el riu subterrani que el travessa sigui una força destructora.

Notícies relacionades

Glicines i fems

Primer protagonista negre en un clàssic thriller de la BBC

Tot en la proposta d’Ollé es rendeix a aquest entorn abrupte, salvatge. Ho fa amb un espai fosc –amb grans columnes i uns murals magnètics– i una il·luminació tenebrosa, conforme amb l’espai sonor i el vestuari dels intèrprets, unes casaques espellifades i poc més en la majoria d’ells. L’obra va de menys a més perquè en l’arrencada l’oralitat i l’estatisme posen a prova l’espectador. Després recobra vol i vigor amb un excel·lent elenc en el qual conviuen veterans i novells.

Joan Anguera, Pepo Blasco i Rosa Renom –com una narradora que és la mateixa Rodoreda– comparteixen escena amb l’energia i grapa juvenil de Francesc Colomer, Sara Morera i Roger Vilà. El primer va ser el nen de ‘Pa negre’ i té un prometedor i exigent debut teatral com l’adolescent protagonista. Amb la seva veu ronca i la mirada perduda, supera la prova amb nota.