Crònica teatral

La Rodoreda més simbolista

Joan Ollé supera el repte de portar a escena la novel·la 'La mort i la primavera', la més estranya de la gran narradora

La Rodoreda més simbolista

May Zircus

2
Es llegeix en minuts
José Carlos Sorribes
José Carlos Sorribes

Periodista

ver +

Novel·la inacabada, publicada després de la seva mort, i que la seva pròpia autora va definir com a «molt bona», ‘La mort i la primavera’ és un punt de fuga en l’escriptura de Mercè Rodoreda. Plena de simbolismes, no té res a veure amb el realisme de les conegudes ‘La plaça del diamant’, ‘Aloma’ i ‘Mirall trencat’. Perquè aquesta obra pòstuma té un lirisme inabastable com a reflex d’un univers anguniós. Per això no són pocs els estudiosos que hi veuen reflectit el clima de la postguerra, o les vivències de la seva autora, al costat del seu amant i company d’exili, el també escriptor Armand Obiols, a la França ocupada pels nazis.

A aquest ric material narratiu s’ha enfrontat Joan Ollé, amb la seva versió teatral a la Sala Petita del TNC. El veterà director és un expert a portar a escena materials no teatrals, com ja va fer abans amb la seva versió de ‘La plaça del diamant’, amb Lolita com a Colometa, i bastant abans amb un magnífic ‘Corall romput’, a partir de la poesia de Vicent Andrés Estellés. Aquí, com no podia ser de cap altra manera, Ollé dona via lliure a les paraules d’un text tan estrany com poderós. Narra un món primitiu amb un poble sense nom com a escenari en el qual es dona curs a ritus i costums de crueltat colpidora. Per exemple, que els morts siguin enterrats amb ciment a la boca perquè no escapi la seva ànima. O que el riu subterrani que el travessa sigui una força destructora.

Francesc Colomer, el nen de ‘Pa negre’, tira endavant un exigent debut teatral en una obra tenebrosa

Notícies relacionades

Tot en la proposta d’Ollé es rendeix a aquest entorn abrupte, salvatge. Ho fa amb un espai fosc –amb grans columnes i uns murals magnètics– i una il·luminació tenebrosa, conforme amb l’espai sonor i el vestuari dels intèrprets, unes casaques espellifades i poc més en la majoria d’ells. L’obra va de menys a més perquè en l’arrencada l’oralitat i l’estatisme posen a prova l’espectador. Després recobra vol i vigor amb un excel·lent elenc en el qual conviuen veterans i novells.

Joan Anguera, Pepo Blasco i Rosa Renom –com una narradora que és la mateixa Rodoreda– comparteixen escena amb l’energia i grapa juvenil de Francesc Colomer, Sara Morera i Roger Vilà. El primer va ser el nen de ‘Pa negre’ i té un prometedor i exigent debut teatral com l’adolescent protagonista. Amb la seva veu ronca i la mirada perduda, supera la prova amb nota.