Mark Lanegan va avortar el seu concert a l'Apolo per problemes de so

Com és la vida. Just quan el veterà rocker Mark Lanegan venia a presentar-nos el seu disc més festiu i directe, ‘Somebody’s knocking’, en el qual per moments fins i tot es dirigeix amb decisió a la pista de ball, els astres es van posar en contra seu per convertir allò en un funeral. A la sala Apolo, dilluns passat, aquesta nit del cicle Cruïlla de Tardor va començar amb galimaties i va seguir amb important escalf humà, però va acabar amb gent omplint fulls de reclamacions.

Després del telonerSimon Bonney (ex Crime & The City Solution), que va exhibir fase folk i crepuscular en companyia de la seva dona, la cantant i violinista Bronwyn Adams, Lanegan va prendre l’escenari de l’Apolo sense adreçar-se al públic, una cosa que, de fet, va trigar unes quantes cançons a fer. Al seu costat, una experta banda de cinc que gairebé va calcar el so de l’àlbum ‘Somebody’s knocking’, depuració de l’electro-rock amb vista a krautrock i pop gòtic que l’antic cantant grunge practica des de fa una dècada i mitja.

Van arrencar amb les dues primeres del disc, la rockabilly ‘Disbelief suspension’ i aquesta ‘Letter never sent’ de tornada corejable cervesa en mà. L’ambient es va tornar opressiu amb ‘Nocturne’, salutació alsDepeche Mode més foscos, però poc després, amb ‘Stitch it up’, tornava el nou i inusualment festiu Lanegan. Gran ostentació vocal a ‘Burning Jacob’s ladder’, sobretot durant una part final de ‘crooning’ descarnat. Després de ‘Beehive’, per fi, el primer «gràcies».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Des del segon terç del directe previst, el so havia començat a fallar: talls i saturacions que a l’altura de ‘Bleeding muddy water’ eren realment preocupants. Es va poder salvar ‘Deepest shade’, recuperada del repertori de The Twilight Singers (el projecte de Lanegan amb Greg Dulli, de The Afghan Whigs), però ‘Ode to sad disco’ va caure víctima dels desajustos. ‘Harborview hospital’ mai es va arribar a enlairar, i Lanegan va acabar llançant el micro contra la paret i sortint de l’escenari per no tornar.

Minuts de suspens després, li va tocar a Jordi Herreruela, director del Festival Cruïlla, donar la mala notícia: s’havia acabat la festa. Lanegan havia decidit cancel·lar el concert. «Hi ha discrepàncies entre l’artista i la sala sobre qui en té la culpa [dels problemes de so], però cal respectar la decisió de l’artista». No va donar temps, per tant, a disfrutar de ‘Penthouse high’, punt fort de ‘Somebody’s knocking’, ni tampoc la molt New Order ‘Floor of the ocean’. Falta saber com el festival compensarà els damnificats.