Anar al contingut

CRÒNICA

Mark Lanegan va avortar el seu concert a l'Apolo per problemes de so

El veterà rocker Mark Lanegan va marxar de l'escenari després de llançar el micro a terra per les reiterades fallades de so del concert, emmarcat en el Cruïlla de Tardor

Juan Manuel Freire

Mark Lanegan va avortar el seu concert a l'Apolo per problemes de so

FERRAN SENDRA

Com és la vida. Just quan el veterà rocker Mark Lanegan venia a presentar-nos el seu disc més festiu i directe, ‘Somebody’s knocking’, en el qual per moments fins i tot es dirigeix amb decisió a la pista de ball, els astres es van posar en contra seu per convertir allò en un funeral. A la sala Apolo, dilluns passat, aquesta nit del cicle Cruïlla de Tardor va començar amb galimaties i va seguir amb important escalf humà, però va acabar amb gent omplint fulls de reclamacions.

Després del teloner Simon Bonney (ex Crime & The City Solution), que va exhibir fase folk i crepuscular en companyia de la seva dona, la cantant i violinista Bronwyn Adams, Lanegan va prendre l’escenari de l’Apolo sense adreçar-se al públic, una cosa que, de fet, va trigar unes quantes cançons a fer. Al seu costat, una experta banda de cinc que gairebé va calcar el so de l’àlbum ‘Somebody’s knocking’, depuració de l’electro-rock amb vista a krautrock i pop gòtic que l’antic cantant grunge practica des de fa una dècada i mitja.

Van arrencar amb les dues primeres del disc, la rockabilly ‘Disbelief suspension’ i aquesta ‘Letter never sent’ de tornada corejable cervesa en mà. L’ambient es va tornar opressiu amb ‘Nocturne’, salutació als Depeche Mode més foscos, però poc després, amb ‘Stitch it up’, tornava el nou i inusualment festiu Lanegan. Gran ostentació vocal a ‘Burning Jacob’s ladder’, sobretot durant una part final de ‘crooning’ descarnat. Després de ‘Beehive’, per fi, el primer «gràcies».

Des del segon terç del directe previst, el so havia començat a fallar: talls i saturacions que a l’altura de ‘Bleeding muddy water’ eren realment preocupants. Es va poder salvar ‘Deepest shade’, recuperada del repertori de The Twilight Singers (el projecte de Lanegan amb Greg Dulli, de The Afghan Whigs), però ‘Ode to sad disco’ va caure víctima dels desajustos. ‘Harborview hospital’ mai es va arribar a enlairar, i Lanegan va acabar llançant el micro contra la paret i sortint de l’escenari per no tornar.

Minuts de suspens després, li va tocar a Jordi Herreruela, director del Festival Cruïlla, donar la mala notícia: s’havia acabat la festa. Lanegan havia decidit cancel·lar el concert. «Hi ha discrepàncies entre l’artista i la sala sobre qui en té la culpa [dels problemes de so], però cal respectar la decisió de l’artista». No va donar temps, per tant, a disfrutar de ‘Penthouse high’, punt fort de ‘Somebody’s knocking’, ni tampoc la molt New Order ‘Floor of the ocean’. Falta saber com el festival compensarà els damnificats.

Temes: Concerts