RING LITERARI (9)

Camilo José Cela contra Antonio Muñoz Molina

On el gallec copiador, fatxa i fatxenda, cobreix de mesquina bilis el noble escriptor de Jaén, que respon com Henry Fonda a 'Dotze homes sense pietat'

Camilo José Cela contra Antonio Muñoz Molina
3
Es llegeix en minuts
Kiko Amat
Kiko Amat

Escriptor

ver +

Camilo José Cela era un «veritable imbècil». Ho va dir Rosa Chacelperò, perquè no creguin que m’emparo en les cometes, ho diré jo també: Cela era un imbècil. No hi ha hagut en aquest país escriptor més mesquí i pompós que l’ignorant de la papada. Celavolia ser el Dr. Manhattan del cretinisme perdonavides. Va ser delator franquista, esbirro del poder allà on fos (majorment franquista, però va mantenir les seves opcions obertes), plomí a sou (va escriure una novel·la d’encàrrec per a la dictadura veneçolana el 1955), nou-ric grotesc, ‘bully’ groller, envejós, masclista i homòfob, celebritat vàcua, i una mica ignorant també (possiblement l’únic Nobel del món que només parlava un idioma). Era com Bertín Osborne armat de diccionari obsolet (aquell estil ranci, untuós, gongoresc, impossible de llegir avui). I per a súmmum, pitjor que tot el que he dit fins a aquest punt, el gallec era un copiador. Un fastigós plagiarista.

En tot això Cela, cardenal cetaci amb constant tall de cobistes (Umbral li llepava tant el cul que va acabar semblant un apèndix posterior seu), desconfiava de la nova fornada d’escriptors dels vuitanta que no li retien homenatge, entre ells Antonio Muñoz Molina.

El de Jaén era de tarannà pacient, però un dia, tip de les acusacions que era «angloavorrit», capitost de «els 150 novel·listes de Carmen Romero», i de les puntes de pica encobertes en lloances a altres escriptors (el Cela-apadrinat Raúl del Pozo), va publicar a ‘El País’ «Teoría del elogio insultante»: «El que molesta els incorruptibles columnistes i els portants de Camilo José Cela és la llei natural en virtut de la qual altres generacions han irromput en la literatura espanyola, cometent l’atreviment involuntari de merèixer l’atenció dels lectors i de posar en dubte el cavernós escalafó en el qual tots ells sestejaven, com si haguessin obtingut per oposició places inamovibles de maleïdisme o de genialitat».

Bastant moderat, penso jo, tenint en compte l’energumen a qui anava dirigit. Però a l’hisendat no li agradava que se li queixessin els lacais, així que, l’endemà, Cela responia amb una vergonyosa ‘lettre injurieuse’ per a ’ABC’: «Al garzón M2, noi líric o, més ben dit, liric-còmic-ballable sentimental, aprofitat i sagaç, li va donar un atac de banyes amb motiu de la publicació d’una novel·la per un no censat, que va haver d’adobar-se’ls amb vaselina per veure de rebaixar-los la febre». També afirmava que «el donzell ximplet que es proclama cabdill dels famosos cent cinquanta, no ha de desistir en la seva actitud mentre continuï brollant llet i mel i altres queviures de la pròvida i caritativa mamella del pressupost» (això venint del mamador de Mammon més aprofitat del país). Entre la primera i la segona frase va incloure una recepta d’ènema, que ell jutjaria enginyosament quevedesca, però que tenia menys gràcia que l’‘Un, dos, tres’ de 1984.

Notícies relacionades

Cela va continuar insultantMM  al llarg dels anys, intensificant la seva vil ‘vendetta’ quan al segon li van atorgar seient a la Real Academia: «¿Com pot estar a l’Academia un individu que no sap pronunciar la essa al final de les paraules?».  «En aquesta Academia hi havia fins ara vuit maricons. Amb aquest que acaba d’entrar ja en són nou». «Si ha entrat aquest a l’Acadèmia, ja hi pot entrar qualsevol» (Celatambé era un classista fastigós).

El final és purFrank Capra. Quan van saltar les acusacions de plagi a CelaMM va declarar que Cela tenia «dret a la presumpció d’innocència». Cela, tremolós com paquiderm amb ciàtica, es va acostar a ell a la Real Academia i, estrenyent-li la mà, li va agrair les seves paraules i va dir: «Lamento molt tot el que hagi pogut passar entre nosaltres». MM va acceptar les disculpes, i Cela la va dinyar al cap de pocs mesos. ‘Straight to hell’, vull creure.