RING LITERARI (8)

Mary McCarthy contra Lillian Hellman

Dues dones rancoroses es passen una vida sencera de baralla (per culpa de Stalin i altres nimietats). McCarthy riu millor, i a sobre riu l'última

Mary McCarthy contra Lillian Hellman
2
Es llegeix en minuts
Kiko Amat
Kiko Amat

Escriptor

ver +

Hi ha parelles d’escriptors que sembla que hagin nascut per ser rivals. Les autores ianquis Lillian Hellman i Mary McCarthy eren el yin i el yang, Bender i Flexo, Israel i Palestina, Ebony and Ivory (però sense la ‘perfect harmony’). La bessona bona i la bessona dolenta. Vostès decideixen qui és qui.

Tot i que les dues eren ‘esquerranes’, McCarthy era una ‘troska’ que va condemnar el règim soviètic quan el ‘Tío Joe’ va començar a amuntegar cadàvers mentre que Hellman va visitar Moscou en plena escabetxada i tot li agradava. Lilian escrivia obres ensucrades per a Broadway i Mary carregava contra tot com a crítica teatral. La infància de Mary fa que ‘Oliver Twist’ sembli una cançó dels Catarres (quan va guanyar un concurs de redacció als deu anys la seva tia adoptiva li va clavar una pallissa perquè «no es cregués millor del que era»), mentre que Lillian era la princeseta del seu pare. 

Tampoc veien les coses igual. McCarthy era una realista ‘hardcore’ que retratava purulències i reservava el millor vidriol per al seu coll (és impossible llegir les seves memòries sense apartar la vista, com faríem amb la colonoscòpia de la sogra). Hellman, en canvi, es va esforçar en aplicar engrunes de confiteria al seu currículum. Va passar del teatre a les memòries (una disciplina dubtosa per a una mentidera inveterada), reinventant-se en heroïna tràgica. A ‘Pentimento’ va arribar a afirmar que havia col·laborat amb la resistència austríaca, una mentida com una catedral (Jane Fonda se la va creure i va dedicar al tema una pel·lícula sencera, ‘Julia’).

Amb aquests antecedents no és estrany que, quan a McCarthy li van preguntar a la televisió qui li semblava l’autora actual més sobrevalorada, nomenés Lillian Hellman, perquè era «una escriptora dolenta, deshonesta, tot i que en realitat pertany al passat». Després va pronunciar un dels menyspreus més inspirats de l’enganxada literària: «Cada paraula que escriu és mentida, incloent-hi ‘i’ i ‘el’».

Notícies relacionades

Expliquen que Hellman es va petar de riure al sentir-ho, però als pocs minuts tremolava apoplèctica. Al matí següent li endinyava la seva Nèmesi un plet per calúmnies («li ensenyaré un parell de coses»), amb la intenció d’enviar-la de cap a la fallida (aquesta n’és una altra: Hellman estava fo-rra-da).

Així com al famós plet ‘Morrissey vs. Els Smiths’ semblava que ningú es divertia, a ‘McCarhty vs. Hellman’ les dues velles grues s’ho van passar de conya. Era el seu destí en l’universal (la primera vacil·lada va tenir lloc el 1948). Va ser una pena que Lillian la palmés als quatre anys de querella. McCarthy va rubricar el seu epitafi amb l’amor habitual: «Jo no volia que morís. Volia veure-la perdre el judici».