'Paradise Hills', les heroïnes rebels d'Alice Waddington

Alice Waddington (Bilbao, 1990) acaba d’estrenar una d’aquelles delicioses rareses cridades a convertir-se en un clàssic de culte del nostre cine. Es titula ‘Paradise Hills’ i la jove directora hi ha abocat tot el seu amor cap al gènere fantàstic a través de la història d’un grup de noies tancades en un internat on s’intenten ‘corregir’ els seus defectes i anul·lar la seva personalitat a base d’una teràpia repressiva.

Ens trobem en el terreny de la distopia, de la ciència-ficció extravagant, en la qual també es colen reflexions entorn de la dictadura de la imatge i la necessitat de trencar amb les cadenes de l’heteropatriarcat. Aquí no hi ha prínceps blaus i, sí, un cant a la sororitat i a l’apoderament femení.

«És un conte que tracta sobre la llibertat individual, sobre ser un mateix per sobre de les imposicions socials», diu Alice Waddington a EL PERIÓDICO. «Les xarxes socials semblen dir als joves com han de ser; es ven una imatge de perfecció que pot arribar a ser molt nociva i que és una gran mentida. Estan dient als joves que mai seran prou atractius i populars. Des d’aquest punt de vista, podríem considerar ‘Paradise Hills’ com una distopia orweliana per a adolescents».

Tot i que es tracta de la seva ‘opera prima’, la directora ha treballat des dels 16 anys en l’audiovisual en tots els departaments possibles, fotografia, vestuari i direcció artística. També, en el món de la moda i en la publicitat, aprenent les eines necessàries per poder compondre des de zero tot el món de desbordant imaginació visual que apareix en la pel·lícula i que es compon de tot un còctel de referències que defineixen a la perfecció l’estil de Waddington, que ens porta de l’època victoriana als videojocs de ‘Final Fantasy’.

«He tingut la sort de treballar amb un equip amb una creativitat meravellosa. Amb la directora d’art, Laia Colet, vam buscar localitzacions reals per convertir-les en espais retro futuristes barrejats amb referències al brutalisme o l’arquitectura mossàrab. I amb Alberto Valcárcel, cap de vestuari, vam buscar inspiració en el ballet i en l’òpera, en la cotilleria del segle XIV, però també en vídeos de Grace Jones. Un ‘tot val’ molt alliberador».

Cine entre l’estil indie i el comercial

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

A més del seu espectacular plantejament estètic, ‘Paradise Hills’ compte amb un repartiment internacional format per nous rostres de l’‘star-system millennial’ de Hollywood, com ara Emma Roberts, Eiza González i Akwafina, i la presència d’una Milla Jovovich convertida en una barreja entre la bruixa de Blancaneu i la senyoreta Rotenmeyer. «Han sigut totes molt generoses; són actrius que han treballat als platós des que eren petites, així que ha sigut tota una lliçó per a mi treballar amb elles».

‘Paradise Hills’, que compta amb la participació de Nacho Vigalondo en el guió, és la constatació que es pot fer un cine diferent, a mig camí entre l’estil comercial i l’indie al nostre país, i amb moltes dosis d’atreviment. «A Espanya de vegades sentim una mica de vergonya de la nostra pròpia capacitat creativa a l’hora de generar indústria i és un estigma que hauria de desaparèixer». ‘Paradise Hills’ es va presentar en el passat Sundance i acaba de passar per Sitges, demostrant el poder de fascinació (o rebuig) que provoca una pel·lícula que s’atreveix a desafiar els límits del convencionalisme, com les seves pròpies heroïnes rebels.