Anar al contingut

QUÈ FER AVUI A BARCELONA

'Eat me: Ana' denuncia la dictadura dels cànons de bellesa femenins

L'actriu Mireia Izquierdo protagonitza una espectacular 'performance' reivindicativa a la Sala Atrium

El muntatge ofereix cridaners recursos audiovisuals que acompanyen el text i les evolucions de l'artista

Eduardo de Vicente

'Eat me: Ana' denuncia la dictadura dels cànons de bellesa femenins

El culte al cos s’ha convertit en una de les tendències més perilloses dels últims temps. Tenir una figura esvelta, respondre als cànons de bellesa establerts sembla indispensable per poder moure’s al món actual. I la situació de les dones és encara més preocupant havent de ser la mare perfecta, l’amant perfecta i la treballadora perfecta, tot això acompanyat, per descomptat, d’un físic que s’ajusti al que la societat demana. Algú havia de dir prou i aquesta és la principal funció d’Eat me: Ana, una d’arriscada i valenta performance reivindicativa creada per l’actriu valenciana Mireia Izquierdo i Andrés Liévano que es pot veure, només fins aquest diumenge, a la Sala Atrium.


   

Quan arribem ens adverteixen que no podem ocupar la primera fila ja que part de l’acció transcorre a peu d’escenari. Ens trobem el terra cobert per un plàstic transparent sota el qual sembla que s’amaga alguna cosa o algú, un vàter i una tela blanca sobre la qual es projecten imatges indefinides mentre escoltem sons estranys. La llum canvia i veiem com la protagonista era la que estava a terra i es rebolca fins a emergir entre el plàstic com si fos una papallona sortint del capoll de seda.

Les frases es projecten mentre un rectangle fa de mirall. / ATRIUM

Sola davant el mirall

Està nua i mentre es vesteix apareixen unes frases projectades que pronuncia una veu en off. Fan referència al dolor que accepta per la seva imperfecció, el rebuig i la repugnància. Un rectangle vertical blanc projectat fa les vegades del mirall davant del qual es mira i es confessa. Una vegada ha completat el vestuari neteja el terra i executa uns anguniosos moviments espasmòdics que ens inquieten per acabar amb el hashtag  #gorda i els llums s’apaguen. La situació ens fa estar incòmodes i expectants.

Els ‘hashtags’ marquen les seves frustracions. / ATRIUM

A continuació es posa una màscara i es perfuma, treu del lavabo unes sabates i una bossa i transmet el seu sofriment («el dolor fa olor de vòmit»). Es pinta els llavis i balla amb desesperació mentre els llums parpellegen com si fóssim en una discoteca. No és una dansa festiva, no està disfrutant, és de desesperació, està intentant treure d’ella els dimonis que la turmenten mentre a la pantalla apareixen nous lemes: fràgil, reprimida, lletja...

El patetisme i la nina

Balboteja síl·labes a la recerca de la paraula amb què intenta definir-se, que acaba sent «patètica». Així és com se sent, així és com creu que la veuen els altres mentre es projecten uns cucs en moviment. És com un crit d’auxili, ella sola no pot amb tot. Poc després arriba la calma i sona música clàssica, té unes estovalles sobre l’escenari, un gerro amb flors i para la taula amb els coberts i un pastís mentre enfoca amb el mòbil, que fa de càmera en directe.

El mòbil fa la funció de càmera en directe.  / ATRIUM

L’aparició d’una nina li serveix per establir una conversa entre dones tot i que, en el fons, és com si estigués dialogant amb si mateixa. La cirurgia, el pes correcte són alguns dels temes per acabar concloent que només som «trossos de carn». L’obsessió per la perfecció mentre sona el Mira que eres linda d’Antonio Machín. Una ironia més.

Mireia Izquierdo, en un moment del muntatge. / ATRIUM

Una reflexió esquinçadora

El muntatge és com un resum d’experiències, retalls de realitat compost a manera, gairebé, de poemes visuals que, en menys d’una hora, ens atrapen i ens tenallen. L’actriu es deixa la pell i l’ànima, aconsegueix traspassar la paret i que ens sentim ella per uns moments i patim amb el seu dolor, amb la seva obsessió, amb la seva imperfecció (com la nostra). És una reflexió dura i esquinçadora sobre els trastorns (alimentaris o psíquics) provocats per la por del rebuig social. Una mirada indignada i asfixiada que demana una resposta que li doni una mica d’esperança. És com si et clavessin un cop a l’estómac del qual costa reposar-se i un crit al qual cal parar atenció. 

‘Eat me: Ana’: una dona davant el mirall dels seus complexos. / ATRIUM


   

        ítem
   

   

       

‘Eat me: Ana’

Lloc: Sala Atrium (Consell de Cent, 435).

Horaris: de dimecres a dissabte (20.30 h) i diumenge (19 hores).

Preu: De 9,5 a 19 euros.

Més informació: www.teatrium.cat