Anar al contingut

LA GRAN CITA DEL CINE FANTÀSTIC

'El hoyo', al pou de l'egoisme

El bilbaí Galder Gaztelu-Urrutia concursa a Sitges amb 'El hoyo', distopia social amb un original punt de partida

Juan Manuel Freire

'El hoyo', al pou de l'egoisme

La premissa d’‘El hoyo’ és simple i, com ens diu el seu director, el bilbaí Galder Gaztelu-Urrutia, «es pot explicar en un parell de línies en un bar». Intentem deixar-ho en dues línies. En un futur distòpic, els interns d’una presó excavada a la terra esperen que un tiberi de menjar diari descendeixi per un forat central fins al seu nivell. Cada mes canvien de nivell aleatòriament, amb el que això suposa per al seu benestar nutritiu i els seus dubtes morals.

«La idea és anar guiant l’espectador, més que per fets, per sentiments. Com afecta cada cosa que passa el protagonista, Goren», encarnat per Iván Massagué. «Volíem enfrontar l’espectador a l’egoisme i a la indiferència cap al sofriment aliè. L’ésser humà és, segons la meva opinió, una espècie miserable. La pel·lícula parla de lluitar contra el que som de naixement: una bola d’egoisme que plora i plora i demana i demana».

Tot i que resulta temptador fer comparacions amb altres pel·lícules sobre estructures, estàtiques (‘High-Rise’) o mòbils (‘Snowpiercer’), que serveixen com a al·legoria d’una societat cada vegada més radicalment estratificada, a ‘El hoyo’ pots ser ric un dia i pobre el següent. No és una pel·lícula contra aquell 1% que arruïna la vida al 99%, sinó sobre l’egoisme d’ells i de nosaltres.

Tants nivells com gèneres

En el principi, ‘El hoyo’, que competeix en secció oficial a Sitges, va ser una obra de teatre que mai va arribar a ser. La firmaven David Desola i Pedro Rivero, que van acabar convertint-la en un guió amb potencial. «Amb un potencial increïble, a més, però que havia de treballar-se molt perquè resultés més cinematogràfic», apunta Gaztelu-Urrutia. «Vam tenir moltes discussions. Hi va haver guerra d’egos, però, sobretot, de conviccions. Cadascú ve d’entorns molt diferents. Desola té més interès en la comèdia, la més desenraonada. A mi m’agrada més el cine de gènere. Rivero era entre tots dos. Cada un apuntàvem en una direcció». D’aquesta barreja sorgeix una pel·lícula que pot saltar sense xarxa de la comèdia beckettiana als esputs d’ultraviolència asiàtica. «Crec que tots els elements conviuen bé gràcies al punt surrealista, la unificació estètica o la música», assenyala el director.

L’original aposta va convèncer en el passat festival de Toronto, del qual ‘El hoyo’ va emergir amb crítiques internacionals molt positives i el premi del públic de la secció Midnight Madness. Després del seu pas per Sitges, arribarà a les nostres sales «al novembre o al desembre», apunta Galder, per després entrar a formar part del catàleg de Netflix (menys a Àsia). «Bé, les teles cada vegada són més grans i es veuen millor».