Javier Botet, l'home al darrere de mil monstres

«Coneixes més cançons de Crowded House del que penses», deia fa uns anys la campanya promocional d’un recopilatori del grup de ‘Don’t dream it’s over’, cançó que no, no era de Paul Young. I una cosa semblant, però aplicada al cine fantàstic i de terror, es podria dir sobre Javier Botet: coneixes més papers seus del que penses.

En l’última dècada i mitja, a aquest actor de Ciudad Real ha sigut a qui tots persegueixen per convertir en criatura fantàstica. Botet ha fet de les seves circumstàncies mèdiques un valor diferencial: pateix la síndrome de Marfan, un trastorn genètic que afecta el teixit connectiu del cos i que en el seu cas ha resultat en una estatura de dos metres, una primesa extrema i braços i cames més llargs de l’habitual.

Aspirant al món del cine, sobretot com a guionista, a mitjans dels dosmil es va recomanar a si mateix a l’expert en efectes especials de maquillatge Pedro Rodríguez. «Li vaig dir: ‘Mira’m, soc ideal per compondre criatures’. Ell va saber apreciar-ho de seguida: jo era una mínima expressió en la qual es podien afegir coses sense que es notés que alguna cosa sobrava». Van preparar alguna cosa junts i l’hi van oferir a Brian Yuzna per a ‘Bajo aguas tranquilas’. La resta, com se sol dir, és història. O, com diu Botet, «la boleta s’ha anat engreixant, engreixant i fins ara», quan el festival de Sitges ha volgut concedir-li una Màquina del Temps.

Col·lecció de criatures

La seva llista de crèdits imposa, a més de provocar esgarrifances. Botet va començar com a Humanoide (de la citada ‘Bajo aguas tranquilas’) i va ser després Niña Medeiros (de la saga ‘[Rec]’), Mamá (terrorífica, de ‘Mamá’), Personaje de Pesadilla (a ‘El renacido’, tot i que van tallar l’escena), Basajaun (‘El guardián invisible’), Hobo (‘It’), KeyFace (‘Insidious. La última llave’) o Slender Man del film homònim, per citar-ne uns quants exemples. Només Doug Jones, actor que és, diu el nostre entrevistat, «pur amor», i amb qui manté una competició molt sana, es pot comparar a la seva col·lecció de criatures.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Segons Botet, actuar sota capes i capes de maquillatge «és molt dur físicament», però al veure els resultats se li passen totes les calors. «El que fa que tot valgui la pena és veure després, al monitor, el que com a espectador he vist sempre i he apreciat: tanta creativitat, el disseny, el treball dels actors, l’actor donant vida a la criatura... Les criatures són el que se’ns grava a foc. Et pots oblidar de la cara de molts actors de ‘La cosa’, però no se t’oblida mai el cap amb les potes o el moment que el gos s’obre».

Altres Botet per explotar

«M’agradaria continuar fent terror, cine de gènere, tota la vida, però de tant en tant aprofito i agafo altres oportunitats, si algú em veu un altre perfil». A Sitges hem pogut veure’l com a galant romàntic a ‘Ventajas de viajar en tren’ i figura tragicòmica a ‘Amic’, una peculiar història d’amistat coescrita per ell mateix. En aquesta pot fer por, o ganes de plorar, o riure. «La pel·lícula és mig ‘thriller’, mig drama... Deambula entre gèneres. Però des del principi, els tres [Botet i els seus coguionistes David Pareja, també company de repartiment, i Óscar Martín, també director] vam tenir clar que deixaríem pistes per als qui coneixen el nostre gust per l’humor. Volíem que hi hagués comèdia oculta i de tant en tant tragués el cap. La pel·lícula és tot una mica junt».