Ara Malikian, un 'showman' virtuós al Sant Jordi

Ara Malikian no forma part ni de la música clàssica ni del pop, sinó del seu propi món, un lloc en què regna sobre totes les coses fent servir un violí que és una vareta màgica i un bon bec. Erudició instrumental convertida en espectacle, músiques d’ampli espectre (acadèmiques, tradicionals, rockeres) i una xerrameca autobiogràfica delirant, barrejant realitat i fantasia, van embolcallar el seu pas aquest dissabte per un Sant Jordi en format reduït d’amfiteatre.

Més de dues hores en què hi va haver lloc per a tot: una entrada en escena sentida, amb cita a ‘Orfeu ed Euridice’, de Gluck, en deriva cap a un rock simfònic oriental amb el toc vertiginós de ‘Pisando flores’, moment en què ens adonem que Malikian ja està recuperat de la lesió a l’espatlla que aquest estiu el va fer suspendre concerts com el de Cap Roig. Molta retòrica: la seva debilitat és explicar grans boles sobre les seves tribulacions juvenils d’immigrant a Occident. Segons va dir, al principi només sabia dir una paraula en alemany, ‘ja’ (sí), així que, responent a la pregunta de si era jueu, i a costa de dir que sí a tot, va acabar fent-se passar per un expert en música klezmer.

Xerraire de primera

Sí, Malikian és el tipus que et vendria un forro polar al desert del Sahara, el ‘showman’ total que apel·la a l’alta cultura amb els seus tatuatges i els seus pantalons de lluentons a l’estil Iggy Pop de 1973, si bé el seu fons de virtuosisme és rotund, com la seva capacitat per generar admiració i brots d’emoció. Delectant-se en els seus assalts a Guns n’Roses, Björk i Led Zeppelin, acompanyat per còmplices desperts (Iván ‘Melón’ Lewis al piano; la guitarra de Tony Carmona, aferrada a Aute durant tants anys), Malikian va tocar el cel amb ‘Alien’s office’, una peça del nou disc, ‘Royal garage’, dedicada als refugiats i immigrants que va utilitzar com un mirall de la seva vida. Malikian conquistador, portant-nos al seu món sense perdre el somriure.