Aquesta foto captura un any de vida a la Mies van der Rohe

A classe de fotografia expliquen a la gent l’obvietat que com més temps roman obert l’obturador més llum entra per la lent, i que és un recurs que s’acostuma a fer servir quan el fotògraf vol fer en les seves imatges una certa sensació de moviment. Se’n diu exposició llarga. L’alemany Michael Wesely és l’home que ha portat aquest procediment a la seva màxima expressió: el fotògraf que l’ha forçat fins a límits insospitats. El que fa es diu, de fet, exposició ultrallarga. No estem parlant de disparar, fotogràficament parlant, durant 10 segons. No estem parlant de minuts. Estem parlant de mantenir l’obturador obert durant 365 dies. Un any. Es pot fer. Wesely ho ha fet. ¿Com és una foto d’un any? S’ha de visitar el pavelló Mies van der Rohe per saber-ho.

Fins al 13 d’octubre, el pavelló de Montjuïc exhibirà la considerablement majúscula reproducció sobre vidre –3 x 6,5 metres– de la foto que Wesely va fer al mateix edifici durant un any, entre el 13 de setembre del 2017 i el 13 de setembre del 2018. La foto va ser feta des de l’interior del recinte amb la càmera mirant cap a l’exterior –cap a la plaça de Carles Buïgas–, i allà mateix s’exhibeix. L’artefacte que permet executar aquest exercici desmesurat és un aparell, per dir-ho així, ‘marca Wesely’, que a l’artista li va costar una dècada desenvolupar, una criatura seva i només seva amb la qual fa anys que fa les seves personals fotos. Aquell 13 de setembre la va instal·lar, la va posar en marxa i al cap d’un any va tornar per parar-la. «Una pel·lícula fotogràfica pot rebre tanta llum com aigua pot rebre un got», va dir Wesely davant la premsa aquest dijous. «L’assumpte aquí és a quina velocitat omples el got».

Capturar el temps

Tot això, naturalment, no es fa al servei de la desmesura, sinó d’una reflexió sobre una cosa superior: el temps. Se sol dir que la fotografia és la captura de l’instant, cosa que Wesely converteix en lleugeresa. La seva fotografia captura el temps. «Es tracta d’oblidar l’espai i transformar-lo en temps», explica. ¿Es pot veure això que és un abstracte, això que en imatges s’ha associat sempre amb les manetes d’un rellotge? Wesely aconsegueix aquesta bogeria.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Després d’un any amb l’obturador obert, la càmera de l’artista alemany ha fet una fotografia desoladora, una imatge del pavelló buit i de la plaça buida al fons, una foto que molt a simple vista podria semblar normal, de l’instant, de l’obturador obert durant un segon. Passen 100.000 persones per la Mies en un any, s’organitzen esdeveniments, hi ha intervencions artístiques, hi ha vida, ¿i què és el que queda? Una mica el no-res. Una mica la solitud. Una mica la sensació que som efímers. La càmera que fotografia el temps es queda amb el que és permanent, millor: el que roman. Ni tan sols l’home que dia a dia munta guàrdia a l’exterior per cobrar l’entrada hi apareix. En una foto d’un any, no existeix

Però, com que és una foto d’un any, parla d’una altra manera. Hi ha una altra textura, hi ha detalls; hi ha, bàsicament, una invitació a mirar bé. «És una cosa arqueològica», diu Wesely. «Has d’utilitzar els ulls per cavar en la imatge». La reflexió sobre el temps la completen unes altres dues fotos de llarga exposició, però no tan llarga: una de 20 minuts d’una estació de tren de Nova Delhi i una altra de sis mesos d’uns nenúfars en el seu hàbitat natural. La intervenció s’exposa sota el títol ‘1:100 Past and present’ i hi estarà poc temps per una raó senzilla: que a la Mies molta gent s’hi desplaça per veure el pavelló en tota la seva esplendor, sense intervencions. Seran poc més de dues setmanes. És a dir, res.