CRÒNICA

Protagonisme femení en una gran jornada del BAM

Courtney Marie Andrews va enlluernar amb la seva veu cristal·lina en una jornada també marcada per l'encant de Lorena Álvarez

zentauroepp49977499 icult fabrica damm190921214321

zentauroepp49977499 icult fabrica damm190921214321

2
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

L’Antiga Fàbrica Estrella Damm ha acollit aquest dissabte, dia 21, una de les més completes i selectes jornades del festival BAM d’aquest any: cinc actuacions amb protagonisme femení, molt diferents quant a l’estil, totes eficaces, capaces de seduir no només el públic ja entregat per endavant, sinó també el neòfit o casual.

Només fa falta tenir sang a les venes per vibrar amb Los Sara Fontán, l’equip format per la violinista que dona nom al projecte i el bateria Edi Pou, que ja van coincidir a La Orquesta del Caballo Ganador o Big OK (el grup de Paul Fuster). El seu és un magma de ritme, melodia i soroll en perpètua i imprevisible mutació. Fontán esprem totes les possibilitats del violí: el lament, l’èpica, el drone, el que sigui, mentre Pou serveix un batec esmunyedís. Hi va haver passatges de clima cinematogràfic i altres d’experimentació desencadenada. Tots totals.

Al soroll gloriós de Los Sara Fontán va seguir el pristí country-folk de Courtney Marie Andrews, una artista de veu cristal·lina i composicions emocionals que en un món més just, més lògic, estaria arrasant en llistes i presidint escenaris majors. Va arrencar amb ‘Rookie dreaming’, del seu disc revelació del 2016 ‘Honest life’: aquesta cançó en la qual parla de l’«alba de Barcelona». Dissabte va fer èmfasi en el «Barcelona». Però va cantar més sobre les parts menys afavorides dels Estats Units i va reivindicar riqueses com l’amor, l’amabilitat o la tendresa. A més de country i folk, Andrews pot ser soul: vegeu com va allargar les síl·labes a l’altura de ‘Rough around the edges’.

L’artista que menys presentacions necessitava del programa del dia era Maria Rodés. Al final ens la vam perdre, però tot sigui perquè es recuperi d’aquest accident domèstic que li ha cremat part del llavi i de la barbeta. A canvi, vam tenirLorena Álvarez, en format de duo amb Alonso Díaz de Napoléon Solo. L’asturiana va saber guanyar-se el públic (també l’infantil) a força de gran pop d’aromes tradicionals i, és clar, el seu conegut bon humor. «Si no canteu us faig fer una rotllana amb desconeguts», va amenaçar a l’altura de ‘Soy un olmo’. Si s’havia de posar seriosa, també s’hi posava: no li va agradar gaire que la gent del fons no deixés de parlar quan va arribar el moment de tocar ‘La nube’, dedicat a les àvies. «Qui vulgui escoltar-la que l’escolti», va concloure. Vam ser majoria.

Notícies relacionades

El soroll va tornar a la Fàbrica amb els madrilenys Yawners i el seu pop-punk amb escapades emo-rock de primer calibre. En el primer terç de l’actuació van insistir en el galimaties i la velocitat, però després van anar combinant els assalts directes i a la geniva amb cançons d’estructures més canviants i fins i tot de tendència malenconiosa: formidable ‘I’m not gonna miss you anyway’. No es van deixar, per sort, ‘La escalera’, en què la veu d’Elena Nieto colpeja amb força especialment emotiva. Haurien d’explorar més la via del castellà.

Tancant la jornada hi van ser Y La Bamba, el projecte de la californiana de pares mexicans Luz Elena Mendoza, en què caben indie rock, música mariachi i afropop; des d’aquesta última òrbita es van enlairar.

Temes:

Música Concerts