Kristen Stewart «Hauria d'aprendre a mentir millor»

Al biopic ‘Seberg’, Kristen Stewart encarna l’actriu Jean Seberg, a qui l’FBI va destrossar la vida als 60 per haver donat suport als Panteres Negres. Avui l’ha presentat al certamen basc.

¿Per què creu que és important recordar la història de Jean Seberg?

Perquè representa els inicis de la cultura de la vigilància permanent en què vivim actualment. Seberg va ser espiada, enganyada, humiliada i destruïda pel sistema a causa de les seves creences i el seu idealisme, i no hi ha més que fixar-se en els nostres líders polítics per comprendre que vivim en una societat en la qual una cosa així podria tornar a passar. 

Al llarg de la seva carrera, vostè també ha sigut objecte de l’escrutini excessiu i fins i tot de la vigilància. ¿Se sent identificada amb Seberg?

En diversos aspectes. Tot actor i tota actriu busca la mirada de l’espectador, i és terrorífic quan aquesta mirada busca fer-te mal. Comparteixo amb ella aquesta por de ser observada. També sé que a Seberg se li donava li donava fatal mentir, i crec que en aquest sentit també som molt semblants. De fet, la meva sinceritat m’ha portat més d’un problema. Hauria d’aprendre a mentir millor. 

Seberg sentia la responsabilitat d’utilitzar la seva celebritat com a eina de conscienciació social. ¿Vostè també?

Sens dubte. Qui digui que l’art s’hauria de mantenir al marge de la política és que no sap què és l’art. Tot el que faig com a artista, i tots els projectes pels quals em sento atreta a nivell creatiu, diuen molt de la meva identitat social i política. I crec que qualsevol figura pública ha de ser conscient de la influència que té i utilitzar-la de forma responsable. Qualsevol actitud diferent a aquesta em sembla perillosa.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Amb la perspectiva del temps, ¿com valora la seva participació en la saga Crepuscle? ¿Què en va aprendre?

Quan la primera pel·lícula de la saga es va convertir en un èxit mundial jo tenia 18 anys, i òbviament no estava preparada per a la voràgine en què em vaig veure embolicada; probablement no la vaig gestionar de la millor manera. A mesura que em faig més gran, la meva vida és cada vegada més fàcil. He comprès les meves prioritats com a artista: vull ser rellevant, i no limitar-me a escollir els meus papers com si la meva carrera fos un concurs de popularitat. I m’he adonat que és impossible que puguis controlar l’efecte que causes en el públic. Si hi ha persones a qui no els agrado, elles s'ho perden.