ENTREVISTA

Alice Zeniter: «Tota emigració és una pèrdua»

En 'L'art de perdre' l'escriptora francesa narra a través d'una saga familiar la destinació dels algerians que van lluitar amb l'Exèrcit francès als anys 60

zentauroepp49930917 icult190919170755

zentauroepp49930917 icult190919170755 / Eric Hadj

4
Es llegeix en minuts
Eva Cantón

 «¿Es pot viure sense cap vincle amb el país d’origen de la teva família i la seva història?». És el que es va plantejar Alice Zeniter (Clamart, 1986) a la seva quarta novel·la, ‘L’art de perdre’ (Salamandra). Una història sobre la identitat marcada per la guerra d’Algèria i explicada des del bàndol dels perdedors. Tres generacions encarnades per tres personatges (l’Alí, el Hamid i la Naima) que s’enfronten de manera diferent al passat i al futur. 

 «Volia explicar la trajectòria migratòria d’una família i recordar que tota immigració és inicialment una emigració. Que sempre es parteix d’un país. Volia que fos una història llarga, que el lector visqués la part algeriana, sentís França com un lloc estranger i notés la pèrdua que suposa tota emigració, començant per la llengua. I mostrar que l’adaptació requereix un talent que hauríem de valorar, en lloc de tractar la gent com a pobres immigrants. Volia que els meus personatges poguessin ser herois», explica Zeniter durant una entrevista amb El Periódico a la seu de Flammarion, el seu editor parisenc.

¿Per què serveix descobrir la història familiar?

Per decidir si es lluita contra el determinisme o no. No sé quina és la millor manera de conviure amb la història familiar, però em sembla tan absurd sentir-se un heroi per ser el net d’un mujahidí com avergonyir-se de ser el net d’un harquer. En qualsevol cas, és aberrant que els descendents d’immigrants no tinguin accés a la seva història mentre la de la resta de la població s’explica permanentment. Això crea diferències enormes que es poden transformar en ferides. La història francesa s’ha menjat la història dels immigrants que venen de països colonitzats. Algèria només existeix com a departament francès.

El silenci ocupa un gran espai a la novel·la. ¿Què amaga aquesta voluntat dels personatges de no voler parlar?

M’interessava reflexionar sobre el silenci, però no únicament com un bloqueig personal. En aquesta família hi ha una voluntat de protegir. L’Alí va lluitar a la segona guerra mundial i no en vol parlar perquè, si pogués, ell mateix l’oblidaria. En el cas del Hamid, el silenci vol ser una pàgina en blanc. Si no explica les dificultats per les quals ha passat pot ser que el tractin com un igual i no amb compassió o menyspreu. Hi ha esperança en aquest silenci.

També surten a col·lació molts estereotips...

Veure’s sacsejat d’un estereotip a un altre és una expressió del racisme latent. Al segle XIX, els primers colons francesos van crear el de l’àrab mandrós i poc intel·ligent. Després, amb la guerra d’Algèria la imatge s’inverteix i passa a ser astut i salvatge. Quan jo era petita, el botiguer àrab que obria tota la nit era simpàtic, imitàvem el seu accent i ens regalava mandarines. Però a partir de l’11-S, ¡compte, tots podien ser Ussama bin Laden! Quan es van produir els atemptats a Charlie Hebdo i el Bataclan era inevitable que em preguntessin sobre l’islam tot i que soc atea, filla d’un ateu i neta d’un ateu. És terrible.

El món de la Naima no té res a veure amb el de la seva àvia. ¿Com ha evolucionat el paper de la dona a Algèria?

Tenia la idea que el feminisme progressava, però en els dos viatges que vaig fer a Algèria, el 2011 i el 2013, em vaig adonar que era possible un retrocés. Les dones que no porten mocador, beuen alcohol o fumen tenen 50, 60 o 70 anys i són les joves les que no fan res de tot això. Han acceptat que no tenen dret a segons quines coses, tot i que la llei no ho prohibeixi.

¿Cal entrenar-se en l’art de perdre per poder integrar-se en una societat diferent?

Sempre hi ha un desig de pertinença. És el que Abdelmalek Sayad anomenava «la doble absència». És dur no tenir vincles amb Algèria i tampoc aconseguir formar part de la societat francesa. Això genera reivindicacions d’identitat molt fortes en els descendents. Miren els seus pares i es pregunten de què serveix oblidar la cultura original quan així no han aconseguit res ni ha funcionat l’ascensor social.

¿És una altra herència de la colonització?

I la conseqüència d’una immigració compartimentada. Quan es fan guetos hi ha poques probabilitats que els prejudicis desapareguin ràpidament. França necessitava mà d’obra immigrant perquè les fàbriques funcionessin, però amb la primera crisi del petroli cal desfer-se d’aquesta gent i a la capa de por s’afegeix la de l’odi. És el famós: «Ens treuen la nostra feina».

Notícies relacionades

¿Per què va triar un poema d’Elisabeth Bishop per donar títol a la seva obra?

Abans d’escriure el llibre jo el recitava molt. Té un ritme gairebé pop i m’agradava com abordava un tema tan dolorós. La vida és una successió de pèrdues, des dels objectes fins al temps, els amors, les cases o els països.

Temes:

Llibres