Brad Pitt viatja a l'espai interior a 'Ad astra'

En els últims anys hem assistit, no sense certa sorpresa i sempre amb alegria, a un reflorir del drama espacial d’autor, subgènere que va donar en els 60 i 70 exemples tan il·lustres com ‘2001: Una odissea de l’espai’, d’Stanley Kubrick, o la resposta sovièticaa, ‘Solaris’,d’Andréi Tarkovski, reelaborada per Steven Soderbergh el 2002.

Ha sigut aquesta última dècada, sigui com sigui, la més abundant en odissees de l’espai amb empremta personal. Alfonso Cuarón va desplegar el seu conegut virtuosisme en aquella experiència sensorial anomenada ‘Gravity’. Un any després, el 2014, Christopher Nolan ens feia al·lucinar i plorar amb els forats de cuc i les cruïlles paternals d’‘Interstellar’. L’any passat ens va arribar ‘First man (El último hombre)’ de Damien Chazelle, més retrat de personatge que crònica d’allunatge. I a ‘High life’, Claire Denis sumava a l’equació el més salvatge sexe tàntric.

La sorprenent existència d’aquestes pel·lícules no significa que ‘Ad astra’, la gran estrena de la setmana, deixi de ser una raresa al paisatge hollywoodià d’avui dia. Parlem d’un blockbuster íntim i amb personalitat; una pel·lícula de pressupost més que folgat (88 milions de dòlars) en la qual, no obstant, es nota l’empremta personal del seu director a cada fotograma.

El gran tapat del cine americà recent

Aquest director és James Gray, un dels últims classicistes de Hollywood, que reconeixen pel carrer a França però no tanta gent admira el seu propi país, ni tan sols en els cercles crítics. Des del principi de la seva carrera, Gray s’ha entossudit a conrear un cert model de pel·lícula (de mitjà pressupost, amb una concepció adulta i moralment complexa del cine de gènere) cada vegada més arraconat a la indústria. Els seus herois són els mestres del vell Nou Hollywood i els herois europeus d’aquells, com Renoir, Bergman o, en particular, Visconti, del qual ha begut bastant del realisme operàtic. 

Als 70 i fins i tot als 80, el director de joies com ara ‘Cuestión de sangre’, ‘L’altra cara del crim’, ‘La nit és nostra’ o ‘Dos amants’ hauria tingut una carrera fèrtil sense grans esforços, però estem en un altre temps. Scorsese ha explicat així a ‘The New Yorker’ per què Gray és una mica així com el gran tapat del cine americà recent: «Estem en un moment en què les veus personals es marginen, es menyspreuen i es degraden de maneres i a nivells nous. La idea de desafiar el públic s’ha canviat gradualment per la de servir al públic, una idea molt més corporativa, i tothom sembla estar seguint el joc».

¿Tot el món? No tot. Des del mateix cor de la indústria, una estrella com Brad Pitt porta impulsant la carrera de Gray des de fa alguns anys. Va produir (i va estar a punt de protagonitzar) la gran cinta d’aventures ‘Z, la ciudad perdida, amb la qual el director va sortir de la seva zona de confort novaiorquesa per rodar al Regne Unit i la selva de Colòmbia. 

A la recerca de totes les respostes

A ‘Ad astra’, Pitt torna a produir des de la seva companyia Plan B, i es posa a la pell del protagonista, Roy McBride, un astronauta que, en el futur proper, rep una missió d’alt secret: esbrinar l’origen d’unes descàrregues elèctriques destructives que estan arribant a la Terra des de l’espai profund. McBride accepta l’encàrrec amb ànim relatiu. Comença a considerar que el seu treball l’ha tret (a la dona de la seva vida, per exemple, encarnada per Liv Tyler) molt més del que li ha donat. Que ha buscat l’important als llocs equivocats.

Però la missió és difícil de rebutjar perquè, a més d’important, és personal. Segons els seus superiors, és possible que sigui el seu propi pare, H. Clifford McBride (Tommy Lee Jones), astronauta desaparegut temps enrere en l’òrbita de Saturn, qui estigui enviant aquestes descàrregues. El pare que potser el va abandonar, que li va inculcar una idea perniciosa de masculinitat. De la Terra a la Lluna, d’allà a Mart i després a Neptú, el viatge de l’heroi és la vegada exterior i interior, una recerca fascinant de respostes a una crisi planetària i una altra de caire personal. 

«En cert sentit, el veritablement desconegut, la veritable terra incognita, és el paisatge de l’ànima humana», va dir Gray en una entrevista amb ‘Los Angeles Times’. «De vegades has de mirar cap a dins en lloc de cap a fora. Continuar mirant cap a fora no dona realment respostes». 

Notícies relacionades

Crítica d''Ad astra': l'èpica de l'íntim més enllà de les estrelles

James Gray ('Ad astra'): «Somiem amb altres mons perquè aquest no té solució»

En resum, ‘Ad astra’ és una pel·lícula purament Gray, sobre viatges mítics, pares i fills, i intensos dilemes morals; rodada amb el seu estil de sempre, hipnòtic, elegant i d’una cadència musical aquí engrandida per un esplèndida banda sonora de Max Richter. La diferència està en l’escala del projecte, el pressupost del qual triplica el de ‘Z, la ciudad perdida’. Gray ja ha rodat abans grans seqüències d’acció, però la persecució sobre rodes d’‘Ad astra’ (en rovers lunars, ni més ni menys) aconsegueix superar en espectacularitat i originalitat a la plujosa i molt Friedkin de ‘La nit és la nostra’. 

Si després d’aquest magnètic desplegament, Gray continua sent secret ben guardat, haurem de convenir que el món (o com a mínim els Estats Units) ha perdut la xaveta. És hora, mai millor dit, de la Justícia Còsmica.