Crítica d''Ad astra': l'èpica de l'íntim més enllà de les estrelles

La ciència-ficció sempre ha constituït un vehicle ideal per parlar d’algunes qüestions fonamentals al voltant de l’ésser humà. És un gènere que serveix per formular preguntes, la majoria sense respuesta, sobre molts dels pilars sobre els quals hem construït no només la nostra civilització, sinó també la nostra existència. L’afany pel coneixement més enllà dels nostres límits, la insignificança de l’home davant la immensitat del cosmos i el sentiment d’estranyesa que es genera es converteixen en una excusa per parlar del sentit de la vida, però també de la identitat.

Es podria traçar una línia d’unió entre totes les grans fites cinematogràfiques que han arribat a una dimensió metafísica utilitzant per fer-ho els viatges espacials i la conquesta d’altres mons possibles i en l’última baula d’aquesta cadena, com a obra bonica i inabastable, se situaria 'Ad astra'.

Et pot interesar

James Gray és un director que mai ha ocultat la seva ambició a l’hora de construir històries basades en la complexitat de les relacions, ja siguin amoroses o familiars. Els seus personatges sempre han sentit el desarrelament a la pròpia pell, potser perquè és fill d’immigrants. Per això la marginació, l’aïllament, la incomprensió han corregut per les venes d’aquests éssers torturats d’una o altra manera. Seguint aquesta mateixa línia, el protagonista d’'Ad astra', Roy McBride (gran treball de maduresa de Brad Pitt) és incapaç de trobar el seu lloc a la Terra, i per això busca respostes més enllà de les estrelles on un dia es va perdre el seu pare.

'Ad astra' és un viatge còsmic de ressonàncies mitològiques que remet a l’abandonament de Telèmac per part del seu pare Odisseu. També ens porta a 'El cor de les tenebres’ de Conrad, per aquest trajecte de la llum a la foscor, del físic a l’abstracte fins a la trobada amb l’home convertit en monstre, sense sentiments i desnaturalitzat. Però potser, l’èxit més gran de Gray sigui convertir aquesta aparatosa maquinària en una pel·lícula profundament intimista i sensorial, gairebé xiuxiuejada a l’oïda, d’una enorme sensibilitat i delicadesa a l’hora de descriure el desconcert de Roy explicat a través dels seus propis pensaments. Perquè darrere de tota aquesta parafernàlia, d’aquesta grandesa sideral, 'Ad astra' parla de la solitud, de la incomunicació i es converteix en una emocionant odissea sobre el retrobament amb un mateix i la necessitat d’abraçar les coses essencials que ens defineixen en la nostra anodina existència.