James Gray ('Ad astra'): «Somiem amb altres mons perquè aquest no té solució»

Sobre el paper, la setena pel·lícula del director nord-americà James Gray sembla la més comercial de la seva carrera, una aventura espacial protagonitzada per Brad Pitt fent d’un astronauta que viatja als límits del sistema solar. En realitat, ‘Ad astra’ és molt més que això: una relectura fascinant d’‘Apocalypse now’ que també funciona com una reflexió sobre la pèrdua i el dolor que causa, l’ombra allargada que els pares projecten sobre els fills i la solitud aclaparadora que ens ofereix l’univers. També és una mena de punt culminant en la seva carrera com a director.

‘Ad astra’ és la pel·lícula més ambiciosa de la seva carrera. ¿Quan va començar a pensar-hi?

Cap al 2010. Vaig recordar la famosa cita d’Arthur C. Clarke: «Pot ser que estiguem sols a l’univers i pot ser que no, i les dues opcions són igual d’aterridores»; i vaig pensar a fer una pel·lícula a partir d’aquesta por. A la gent l’inquieta la possibilitat que allà a dalt no hi hagi alienígenes que ens salvin dels nostres problemes o contra els quals ens puguem ajuntar i lluitar, perquè significaria que només ens tenim els uns als altres i ens hem de centrar en l’aquí i l’ara. Però a mi, en canvi, em reconforta. Tinc una dona increïble i tres fills meravellosos, i això em dona molta alegria. La idea d’entrar en contacte amb homenets verds, en canvi, no me’n fa cap.

Des del 2010 el cine espacial ha experimentat un auge gràcies a títols com ‘Gravity’ (2013) o ‘Interstellar’ (2014). ¿Això beneficia la seva pel·lícula o la perjudica?

Diré que a mi aquestes pel·lícules em van resultar una mica frustrants, perquè vaig pensar que exploraven alguns assumptes que a mi ja se m’havien acudit abans. En qualsevol cas, contestar aquesta pregunta significaria conjecturar sobre forces que estan del tot fora de la meva esfera de coneixement i la meva capacitat de control. Mai m’ha importat l’aspecte comercial o industrial del cine. I crec que soc del tot incapaç d’entendre el que vol el públic.

Tornant a l’èxit de les pel·lícules d’astronautes, ¿diria que té a veure amb el ‘zeitgeist’?

Per descomptat. La gent somia amb altres mons perquè aquí a la Terra no queda res amb què somiar. No hi ha cap solució. Estem destruint el planeta amb l’escalfament global, i d’altra banda hi ha una amenaça clara d’holocaust nuclear que estem subestimant. I a això, és clar, cal afegir la dictadura del capitalisme en què vivim, contra la qual no hi ha cap alternativa i que, es miri com es miri, ens està idiotitzant.

¿Com?

Perquè està determinant la cultura de les pròximes generacions. La gent jove només pensa a guanyar diners, i per això opten per seguir una educació orientada cap als negocis. No s’interessen per la literatura de Shakespeare ni per Molière, i els importa un rave qui són Mozart, Picasso i Kandinsky. I els pares no ens prenem la molèstia d’omplir-los d’inquietuds, sinó que els ensopim amb pel·lícules de superherois i menjar ràpid. I després ens queixem que cada vegada hi hagi menys pel·lícules bones. No vull sonar moralista, perquè jo formo part del sistema. Almenys intento donar el millor de mi mateix, i atreure la gent al cine de forma honesta.

¿Com descriuria el seu mètode?

La meva aspiració és ser capaç de fer el que Coppola feia als 70. És a dir, si penses en ‘El Padrí’ i ‘El Padrí II’, són com una variació d’Homer ambientada en la civilització americana. I ningú llegeix Homer però si surts al carrer i comences a preguntar, a tothom li agrada ‘El Padrí’. La meva idea, amb altres paraules, és fer un cine accessible per al públic i alhora impulsat per unes aspiracions elevades. Sé que sona terriblement petulant.

Però la cultura ha canviat molt des dels 70, i tothom coincideix que ho ha fet per a pitjor.

Tenim tendència a idealitzar el passat, però els 70 eren un temps horrible per viure si eres gai, o negre, o dona. En general, la vida era pitjor. Però, és clar, l’Oscar a la Millor Pel·lícula de fa 50 anys el va guanyar ‘Cowboy de mitjanit’ (1969), i el d’aquest any el va guanyar ‘Green book’. Sé que els Oscar són una cosa estúpida, però la dada revela que les coses han canviat.

¿És pessimista respecte al futur?

Crec que, quan arribi el moment, es canviaran els papers. Però no estic segur de si viuré prou per veure-ho. Però no és això el que em turmenta. El que em turmenta és no ser capaç de poder treballar més i millor durant el que em queda de vida. Passen els anys i continuo sense ser el director excel·lent que aspirava a ser. Sento que al meu cine li falta alegria i calidesa. Intento corregir aquesta deficiència, però no puc, i em sap greu.

Tant ‘Ad astra’ com la seva pel·lícula immediatament anterior, ‘Z, la ciudad perdida’ (2017), parlen d’homes que ho donen tot a la recerca d’un impossible i que, a l’aconseguir-ho, no troben les respostes que buscaven. ¿S’hi sent identificat

Suposo que sí. En el meu cas, fins i tot si aconseguís fer una gran pel·lícula, ni tan sols me n’adonaria. Potser això signifiqui que buscar la perfecció no té cap sentit. Seria més assenyat conformar-se amb fer una contribució al món el més sincera possible, i confiar que d’aquí a mig segle algú veurà la teva pel·lícula i en treurà alguna cosa que l’ajudi a ser millor. No hi ha cap línia d’arribada, ni en l’art ni en la vida. Al final del viatge no hi ha homenets verds que ens expliquin la veritat sobre tot plegat. Així que el més important és el viatge.

Notícies relacionades

Crítica d''Ad astra': l'èpica de l'íntim més enllà de les estrelles

Brad Pitt viatja a l'espai interior a 'Ad astra'

El seu viatge com a cineasta està ple de figures paternes que són imponents però estan plenes d’esquerdes, i en aquest sentit la que planeja sobre ‘Ad astra’ és exemplar. ¿D’on li ve aquesta obsessió?

Ser pare em resulta terriblement difícil. Sempre tinc la sensació que fallaré. Estimo tant els meus fills que me’ls menjaria, però aquest amor està condicionat per la por d’equivocar-me. Per això m’inquieta que els meus fills depenguin massa de mi i em tinguin com a model; intento que estiguin en desacord amb mi i em qüestionin el més possible. Tot el meu cine ve d’aquesta preocupació.