L'únic 'Born to...' que importa és el de Dion

Una pregunta absurda pot tenir una resposta no del tot absurda. Pregunta absurda: ¿qui és el millor cantant de la història de la música popular moderna? Resposta no del tot absurda: Dion DiMucci.

Escoltem-lo el 1961. Canta ‘The wanderer’. Quin exemplar superb de paó reial. I amb quina classe desplega el seu plomatge vocal per fardar que les dones se'l rifen sense ni saber el seu nom. ¿Masclista? Fins a la medul·la. Però en el pecat porta la penitència: «No vaig enlloc», acaba sobre la seva vida de trencacors errant.

Escoltem-lo el 1968, quintars d’heroïna i una epifania religiosa després. Canta ’Abraham, Martin and John’. Com conté la seva poderosa veu, com la suavitza, com la fa tremolar a voluntat sense perdre ni una mica de claredat. Som davant d’un semideu que mostra el seu costat vulnerable (sobre un embriagador llit de folk-pop orquestral).

Escoltem-lo finalment el 1975. Canta ‘Born to be with you’, de l’àlbum del mateix títol. Aquí va un pas més enllà. A estones la veu sembla a punt de desintegrar-se de tan fràgil i a estones és pura autoritat. El súmmum.

El disc ‘Born to be with you’ va reunir Dion amb el productor Phil Spector. El moment de glòria de tots dos havia passat. Els dos era fòssils tant per als aficionats com per a la indústria. De manera que es van conjurar en pla ‘Grup salvatge’ per demostrar-li al món qui eren. Una supernova encara naixent anomenada Bruce Springsteen, fan de l’un i de l’altre, va passar pels estudis Gold Star a veure què feien i en va marxar bocabadat (i amb algun moc cortesia de Spector).

Tot el disc és malaltissament romàntic i malenconiós, però la cançó titular més. Springsteen escriuria ‘Born to run’ (‘Nascut per córrer’) i Johnny Thunders, ‘Born to lose’ (‘Nascut per perdre’). Manifestos tan de pel·lícula com puerils al costat del d’un home de cap a peus que canta: «Noia, vaig néixer, néixer, néixer, néixer, néixer / per estar amb tu».