Anar al contingut

CRÒNICA

Eels, rovellada esplendor a Razzmatazz

El grup de Mark Oliver Everett es va mostrar en forma amb la seva barreja d'aridesa rockera, intimisme tèrbol i versions de Prince o Brian Wilson

Jordi Bianciotto

Eels, rovellada esplendor a Razzmatazz

FERRAN NADEU

La maquinària d’Eels s’ha tornat a posar en marxa fins i tot sense material fresc i només 14 mesos després del seu pas per Barts, concert que gairebé va passar inadvertit a la superpoblada agenda de concerts d’un mes de juliol. Es va mostrar fresca i resolutiva aquest divendres a Razzmatazz. Sessió de rock amb totes les lletres, portant les velles lliçons de The Who o els Stones al present amb un estil abrupte i sensible.

Ja fa més d’una dècada que el cavaller Mark Oliver Everett va fer les paus amb els seus fantasmes, o alguna cosa així, en aquell llibre de memòries anomenat ‘Cosas que los nietos deberían saber’, inventari de les seves tragèdies familiars amb ànim depurador. I l’any passat, ‘The deconstruction’ es va endinsar pel costat més melòdic i delicat. Però, en directe, Eels no se cenyeixen al seu últim disc i a Razzmatazz hi va haver de tot: acidesa rockera i aturades de malenconia, i tots els colors de l’electricitat guitarrera cara a cara amb versions d’ampli espectre, de ‘Raspberry beret’ (Prince), a un ‘Love and mercy’ (Brian Wilson) que va oferir al nostre esperit com si fossin unes tiretes.

Baladas intranquil·les

Amb la seva actual banda ha trobat Everett un vehicle per modular aquest rock que es pot moure des de l’orgullós primitivisme (‘Prizefighter’) fins a un dinàmic power pop (‘Today is the day’, una de les úniques tres cites a l’últim disc) a través de camins amb perfum de vudú: ‘Dog faced boy’, agitant les maraques com un posseït. Debilitat pel mig temps desvalgut i les balades que burxen als punts febles, com a ‘I need some sleep’ (o ‘I need some siesta’, com va retitular el bromista Everett), o les elucubracions sobre l’apassionant món de la parella de ‘That look you give that guy’ o ’I’m going to stop pretending that I didn’t break your heart’.

Eels en tota la seva rovellada esplendor, deixant per al final cartes vivaces com el ‘groove’ de ‘Fresh feeling’ i el trajecte pop de ‘Mr. E’s beautiful blues’. I acomiadant-se apel·lant als Beatles amb ‘The end’, últim espasme amb un missatge per portar-nos al racó de pensar i que Eels semblen fer seu en la seva relació amb el públic: «Al final, l’amor que reps equival a l’amor que dones».

Temes: Concerts Música