Lawrence Durrell a Corfú

Aquí, a l’habitació 118 de l’Hotel Cadogan, solen anar a prendre el te escriptors trastornats per un paisatge, i avui s’ha assegut a la butaca entapissada de xintz Lawrence Durrell, el més mediterrani dels escriptors britànics. Arriba amb la gorra blava calada i la ganyota burleta. Sense dissimular la seva incomoditat, acaba de posar els peus a sobre de la taula amb una tremolor de tasses. Nascut a l’Índia, a Jalandhar, la pluja de Londres no li ha provat mai massa bé. Li dic que als 20 anys, com tants d’altres, vaig llegir amb fruïció ‘El quartet d’Alexandria’ en castellà a l’edició de butxaca d’Edhasa, però l’oncle Larry em fa menys cas que un gat d’angora. Ell ve amb els ulls plens del sol de Corfú.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Els Durrell, el clan per complet, van arribar a l’illa jònica a mitjans dels anys 30: Louise, la mare vídua; Lawrence (Larry), que era el més gran, i la seva tirallonga de germans, Leslie, Margo i Gerald, una criatura llavors que ja havia estrenat la seva afició a les paneroles, sargantanes i altres bestioles. Els anys de Corfú (1935–1939) van ser els més feliços de la seva vida. Va ser allà on Lawrence Durrell va escoltar per primera vegada la seva veu d’escriptor. Arribava noucasat amb Nancy Meyers, la primera de les seves quatre esposes, i el propòsit de nedar, navegar i dedicar-se els dos amb fruïció a la creació (la Nancy pintava). Es van instal·lar a Kalamai, un llogarret de pescadors al nord de l’illa, en una casa blanca, «posada com un dau sobre una roca, ja venerable amb cicatrius de vent i aigua». A prop, però lluny de la busca-raons tropa familiar, que solia posar-se de part de Nancy en les encara manejables baralles de parella. «¿Vols deixar de ser tan pompós, Larry?», el reprenien.

«En algun lloc entre Calàbria i Corfú comença realment el blau», així arrenca ‘La celda de Próspero’, la declaració d’amor que Lawrence Durrell va dedicar a l’illa, un llibre de memòries estructurat en forma de diari que, no obstant, va compondre quan ja vivia a Alexandria i els nazis havien envaït Grècia arrabassant-li la que havia sigut la seva llar. Per això una immensa malenconia impregna les seves pàgines. Europa ja seria la mateixa; tampoc la seva relació. L’hi va explicar a Henry Miller per carta amb cert menyspreu: «Ens hem separat. Només la guerra, suposo». S’havia incendiat l’edèn.