'CeroCeroCero', cocaïna de Saviano que no crea addicció

Des que l’èxit del seu llibre ‘Gomorra’ el va convertir en diana dels pinxos de la màfia, l’escriptor italià Roberto Saviano ha viscut escortat per set ‘carabinieri’ armats, dormint en una successió d’habitacions d’hotel i gairebé mai a la mateixa durant pocs dies seguits. Com a contrapartida d’aquest sacrifici, el seu accés a la policia, els polítics i els advocats dedicats a combatre el crim organitzat va millorar exponencialment, i d’allà va sorgir el llibre més famós que ha publicat: ‘CeroCeroCero’, retrat del mastodòntic volum de la indústria de la cocaïna i de l’aterridora violència que genera el tràfic  –el seu títol és també el nom amb què es coneix la variant de millor qualitat d’aquesta droga, que conté nivells zero d’impureses. L’opinió majoritària és que es tracta d’un volum dens, aclaparador i molt entretingut; jutjant pels dos primers episodis de la sèrie, que aquest dijous s’ha presentat a Venècia fora de competició, ningú ho diria.   

Notícies relacionades

Jordi Hurtado, reconegut amb el Premio Nacional de Televisión

El MNAC insistirà en la "incapacitat tècnica" per traslladar les pintures de Sixena

Almenys als 120 minuts de metratge inicials, l’acció es reparteix entre tres localitzacions: Monterrey (Mèxic), on es produeix i s’empaqueta la droga, i amb unes forces de l’ordre que es divideixen entre els que intenten destruir els càrtels i els que treballen per a ells; Nova Orleans (EUA), amb el port on arriba la mercaderia que s’ha de distribuir a la resta del món, i Calàbria (Itàlia), on una família de mafiosos guanya milions amb la seva venda. I mentre orquestra les dues lluites pel poder al si de cada escenari, ’CeroCeroCero’ ofereix un grapat de tirotejos i persecucions rodats amb solvència raonable i uns quants clixés que ja coneixem gràcies a les incomptables ficcions que hem vist. I malgrat això la sèrie desprèn aires d’importància a través de l’estructura narrativa –que desdenya la linealitat cronològica–, de la banda sonora de Mogwai –que sona sense parar i a tot volum– i d’una actitud general ridículament solemne.

En paraules del mateix Saviano, «escriure sobre la cocaïna és com consumir-la. Cada vegada vols més notícies, més informació, i les que trobes són suculentes i ja no en pots prescindir». El que distingeix una bona sèrie és la capacitat que té per convertir-se en una droga, de fer que l’espectador percebi cada episodi com una dosi que no pot deixar de consumir. Els dos primers episodis de ’CeroCeroCero’, a canvi, conviden a l’abstenció.