Taylor Swift, una muntanya russa pop

Taylor Swift porta la contrària als qui afirmen que els discos llargs són cosa del passat. 'Lover' ofereix 18 cançons, 61 minuts de música, perquè, diu ella, és "una carta d’amor a l’amor", i reflectir aquest ventall de formes anímiques requereix el seu temps. L’extensió pot tenir un altre motiu: Swift busca recuperar-se de la (relativa) ensopegada de 'Reputation' (2017) amb una obra àmplia i diversa en què poder oferir a cada un dels seus segments del públic el que vol.

El resultat és un disc-muntanya russa que la reafirma com a figura avançada del 'mainstream’, tot i que, en el seu trajecte serpentejant ofereixi moments amb gust de farcit. Swift transmet distinció, sentit de la recerca i capacitat per facturar un vibrant pop comercial d’autor, apte per reflectir inquietuds emocionals com en un diari íntim, tot i que l’àlbum faci bruscos cop de volant d’estil i s’encalli en cançons que semblen pensades com a transicions.

Contra els 'haters'

'Lover', publicat només un any i nou mesos després de 'Reputation' (pels tres anys que van transcórrer entre aquell i l’àlgid '1999), és el seu precipitat primer disc amb Republic Records, segell de la 'major' Universal. Per obrir aquesta etapa trepitjant terreny segur, Swift es reafirma en totes les seves habilitats a partir de 'singles’ rics en colors pastel, l’eufòric 'Me!' (duet amb Brendon Urie, de Panic! At The Disco), i millor encara, aquest enginyós 'You need to calm down', retret als 'haters' homofòbics en el vídeo del qual apareix la seva vella enemiga Katy Perry. En l’altre extrem, reflexos de la trobadora filocountry que va ser en la mateixa 'Lover', balada tèrbola que canta com una mandrosa Hope Sandoval (Mazzy Star), o la vulnerable, potser curativa, 'Soon you'll get better', entorn del càncer que ha patit la seva mare, i on l’acompanyen Dixie Chicks.

Entre els dos pols, l’àlbum deixa veure nous motius per veure-hi una diva pop diferent, sobretot en els mig temps envoltants i les incursions més íntimes, embolicades en electrònica freda. S’ha de parlar de la tensa intimitat de 'The archer' i de la devastadora 'Miss Americana & The heartbreak prince', i d’un parell de rareses que esquitxen el tram final, 'False God, amb la seva mística cibersoul, i aquest record d’experiències iniciàtiques anomenat 'It’s nice to have a friend', amb pinzellades oníriques.

'Lover' és tan miniaturista com expansiu, combina foscor i efervescència, i mostra una Taylor Swift propietària del seu destí, coproductora i compositora ara sense l’ajuda de Max Martin i Shellback (còmplices en èxits passats com 'Blank space') i confiant més en Jack Antonoff, la via que l’ha portat fins a St. Vincent, amb qui firma una altra peça àlgida, 'Cruel summer'. I sense ser un disc perfecte, col·loca Swift un pam per damunt de tota competència en el panorama pop.