POLÈMICA

¿És Tarantino misogin? Les seves heroïnes sembla que indiquen el contrari

Repassem els personatges femenins de les seves pel·lícules per dilucidar què hi ha de cert en les acusacions que el director normalitza la violència contra les dones

¿És Tarantino misogin? Les seves heroïnes sembla que indiquen el contrari
6
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

És possible que la principal escena d’‘Érase una vez en... Hollywood’, la que millor il·lustra què té la pel·lícula d’homenatge a l’ofici d’actor, sigui una en què Sharon Tate (Margot Robbie) entra en un cine per veure una comèdia que ella mateixa coprotagonitza, ‘La mansión de los siete placeres’ (1968); la càmera ens mostra el rostre de l’actriu en primer pla, deixant-nos veure l’alegria que sent al comprovar les rialles que la seva interpretació provoca entre la resta d’assistents a la projecció.

Malgrat l’evident importància del moment –i al fet, excepte en les funcions teatrals escolars, la quantitat de diàlegs que té un personatge no necessàriament reflecteixen la importància del seu paper–, ‘Érase una vez en... Hollywood’ ha sigut titllada de misògina des que, durant la roda de premsa posterior a la seva presentació el maig passat al Festival de Canes, una periodista del ‘New York Times’ va qüestionar Tarantino precisament pel poc que Tate parla durant la pel·lícula.

El menyspreu amb què el director es va sacsejar la improcedent pregunta de sobre sens dubte ha contribuït a avivar la polèmica, i a convertir-la en l’excusa perfecta perquè molts tornin a posar sota sospita l’actitud del cineasta de Tennessee amb el sexe oposat; successius periodistes, opinants i tuitaires han insistit que les seves pel·lícules normalitzen la violència contra les dones i s’hi recreen per a alegria i diversió del públic masculí. Si l’acusació resulta familiar és perquè porta perseguint-lo des de fa 15 anys.

Sharon Tate (interpretada per Margot Robbie), a ‘Érase una vez en... Hollywod’.

Sara Stewart, columnista del ‘New York Post’, va publicar fa setmanes un article en què –després de recordar que Tarantino va ser molt bon amic de Harvey Weinstein i que durant el rodatge de ‘Kill Bill’ (2003) va posar la vida de l’actriu Uma Thurman en perill– sentenciava que “el 2019, el món no necessita un tipus com ell”. “Gràcies a Déu que la seva desena pel·lícula promet ser l’última”, argumentava dies després per la seva part una redactora del diari britànic ‘The Times’. “Aviat estarà tan obsolet com el videoclub on solia treballar”.  

Cap de les invectives publicades recentment contra la presumpta misogínia del director, això sí, ha fet tant soroll com una de empescada per algú anomenat Roy Chacko per a ‘The Guardian’, que porta per títol ‘Per què és hora de tallar amb Quentin Tarantino’. Per justificar el que considera “l’afició del cineasta a abusar de les dones”, el redactor utilitza arguments com la falta de presència femenina en el repartiment de ‘Reservoir Dogs’ (1992) –pel·lícula en què, recordem, tots els personatges rellevants pateixen violència extrema, tots ells homes– o el fet que a ‘Pulp Fiction’ (1994), Mia Wallace (Thurman) és apunyalada al cor amb un xut d’adrenalina que li acaba salvant la vida; si això és un abús, ¿no ho seria també el que fa un cirurgià a la sala d’operacions? I tot i que Chacko té raó al recordar que la protagonista de ‘Kill Bill’ és violada, torturada i enterrada viva, se li oblida afegir que és precisament aquest sofriment el que li permet convertir-se en la infal·lible màquina de matar homes i dones que arriba a ser després.

La violència, al cap i a la fi, és element imprescindible del cine que Tarantino disfruta veient i fent. Entre les abundants dones que habiten les seves pel·lícules hi ha mafioses, assassines, traficants de drogues i espies, el tipus de papers femenins que abans amb prou feines existien i que ell ha contribuït a acomodar en el ‘mainstream’. Són personatges que viuen en mons brutals i, per tant, són tan susceptibles de patir tants abusos com els seus homòlegs masculins. N’hi ha prou amb revisar les ficcions que protagonitzen per adonar-se que en cap moment se’ns demana que sentim llàstima per elles o que les veiem com a víctimes que necessiten protecció. Majoritàriament són persones que han sigut privades del seu poder i que faran el que sigui per recuperar-lo. Mentre decidim si això denota misogínia o potser més aviat feminisme, a continuació repassem algunes d’elles.

Mia Wallace (‘Pulp Fiction’, 1994)

Tot i que Vincent Vega (John Travolta) rep l’encàrrec de treure-la de passeig i cuidar-la, és ella qui pren el control de la cita, i immediatament es revela com una persona de tendències perilloses. L’escena en què pateix una sobredosi és un exemple perfecte de com són les dones creades per Tarantino: éssers fets malbé i imperfectes, vulnerables però increïblement resistents.

Jackie Brown (‘Jackie Brown’, 1997)

L’hostessa de vol del títol no té una gran força física ni és bona amb la katana, però li sobren intel·ligència i capacitat per anar sempre un pas per davant dels altres. Gràcies a això aconsegueix enganyar tant la policia com un perillós traficant d’armes. Al final és ella la que s’allunya amb el botí, cantussejant ‘Across 110th street’, de Bobby Womack. 

Pam Grier, a ‘Jackie Brown’.

La nòvia, aka Beatrix Kiddo (‘Kill Bill: Vol. 1’ i ‘Kill Bill: Vol. 2’, 2003 y 2004)

A la recerca de venjança, després de sobreviure a un intent d’assassinat i altres barbaritats, l’antiga component de l’esquadró Víbora Letal treu del mig gairebé un centenar de persones i, finalment, derrota la seva nèmesi utilitzant la tècnica dels Cinc Punts i la Mà que Rebenten el Cor. 

O-Ren Ishii (‘Kill Bill: Vol. 1’, 2003)

La seva traumàtica infància –va ser testimoni dels assassinats del seu pare i la seva mare– la va portar a convertir-se en una assassina implacable primer i en la propietària i senyora dels baixos fons de Tòquio després. El seu duel contra Beatrix és un dels més èpics d’aquest díptic.

Uma Thurman i Lucy Liu, respectivament Beatrix Kiddo i O-Ren Ishii, a ‘Kill Bil Vol. 1.

Zöe, Abernathy i Kim (‘Death proof’, 2007)

L’Especialista Mike (Kurt Russell), personificació de la masculinitat més tòxica, assassina brutalment un grup de dones a la primera meitat de la pel·lícula. A la segona, rep el que es mereix en mans d’aquest trio d’heroïnes que es rebel·len contra el masclisme cinematogràfic amb ferocitat mai vista.

Kim Mathis (Tracie Thoms; al volant), Zoë Bell (l’especialista s’interpreta a ella mateixa; copilot), Abernathy Ross (interpretada per Rosario Dawson; darrere a l’esquerra) i Lee (Mary Elizabeth Winstead), a ‘Death proof’.

Shosanna Dreyfus (‘Maleïts malparits’, 2009)

Jove jueva que va presenciar la matança de la seva família en mans dels nazis, Shosanna pràcticament acaba amb tot el Tercer Reich per si sola. Res més a dir.

Broomhilda von Shaft (‘Django desencadenat’, 2012)

Tot i que potser el personatge femení més passiu de l’obra de Tarantino, encarna dos dels grans pecats de la història –l’esclavitud i, sobretot, l’abús contra les dones–, i funciona com a brutal recordatori de per què el món necessita feminisme.

Daisy Domergue (‘Los odiosos ocho’, 2015)

Notícies relacionades

Tot i que des de la primera escena és colpejada i torturada sense parar per homes, ella mai sembla sentir-se en perill. Com més cops rep més se somriu, com si l’abús la fes més i més forta. ¿Misogínia? Més aviat el contrari.

Daisy Domergue (interpretada per Jennifer Jason Leigh), a ‘Los odiosos ocho’.

Sharon Tate (‘Érase una vez en... Hollywood’, 2019)

Durant molts anys, per a la majoria de nosaltres, Tate va ser únicament la víctima més cèlebre de la Família Manson. Tarantino ens recorda que també era una actriu prometedora i, sobretot, un ésser humà bonic i rutilant. I, sí, per aconseguir-ho tan sols li fa falta posar a la seva boca uns quants diàlegs.