UNA ALTRA MANERA DE NARRAR LA VIOLÈNCIA

Socorro Venegas explora el costat més fosc de la maternitat

L'escriptora mexicana publica el llibre de relats 'La memoria donde ardía'

zentauroepp48674830 icult190816185910

zentauroepp48674830 icult190816185910

2
Es llegeix en minuts
Elena Hevia
Elena Hevia

Periodista

ver +

En un terreny tan fèrtil com la literatura mexicana, les autores tenen molt a dir i estan trobant un camí allunyat de l’exhibició de la violència que marca l’estil de molts dels seus companys masculins. Socorro Venegas (San Luis Potosí, 1972) té darrere de si una important obra, pràcticament centrada en el relat, per això aquest llibre de contes de títol quevedesc, ‘La memoria donde ardía’ (Páginas d’espuma) és una bona manera d’accedir a les claus de la seva literatura: mirada de dona, la maternitat com a problema, el món de la infància amb més ombres que llums....  A Venegas, que sempre sempre ha de puntualitzar que no té cap connexió familiar amb Julieta –“únicament l’admiració que sento per la seva música”–, li van les distàncies narratives breus, però això no implica que no hi hagi densitat i molt desenvolupament en les seves històries.

“Crec que qüestionar la maternitat és important perquè és una cosa que veiem poc”, diu l’autora

Posada a establir una obsessió que uneixi tots aquests relats, Venegas assumeix que tots estan protagonitzats per personatges que sobreviuen al marge. “Per a mi, la imatge que millor els defineix és que facin l’efecte al lector que a la seva vida ha passat una cosa que els ha obligat a saltar per la finestra, però finalment no ho han fet, i sens dubte, ha sigut molt més difícil quedar-se que haver saltat”, diu, intentant explicar el fil conductor d’aquests 19 relats en els quals es passegen majoritàriament dones enfrontades a la pèrdua o barallades anímicament amb la maternitat. Venegas, que és mare “fa estoneta” perquè els seus fills ja són grans, està habituada a què les ‘males mares’ –el qualificatiu és del seu amic Edmundo Paz Soldán– de les seves novel·les despertin el rebuig entre alguns lectors. “Crec que qüestionar la maternitat és molt important perquè és una cosa que veiem poc. Les dones mai tenen prou confiança per plantejar els seus dubtes, les seves angoixes i les seves inquietuds en un moment com l’embaràs i el puerperi, en què senten que s’estan transformant en algú diferent sense acabar de comprendre-ho”.

Metamorfosi 

Hi ha una percepció especial en els relats en els quals la maternitat suposa una espècie de metamorfosi per a les dones, una transformació una mica “monstruosa” d’aquest fenomen.  “Hi ha lectors que m’han parlat de la depressió postpart, però a mi no m’interessa el terme clínic sinó més aviat indagar en el desordre de l’ànima, d’aquesta angoixa profunda que pugui sorgir després que hagi nascut el nen i la dona s’hagi quedat amb un buit”.

“Em parlen de la depressió postpart, però a mi no m’interessa el terme clínic sinó indagar en el desordre de l’ànima”

Notícies relacionades

A les històries de Venegas els nens, en entorns molt durs, semblen molt més adults que els seus pares. “M’interessen aquestes contradiccions, no veure de manera condescendent el món de la infància”. En el fons, suposa una mirada menys directa però no menys letal de la violència que caracteritza bona part de la literatura mexicana, en particular, la realitzada per homes. “Les meves històries transcorren en escenaris interiors. Aquí no veuràs el món del narco perquè és una cosa que no m’interessa, però sí, és clar que hi ha violència, el que passa és que és d’un altre tipus”.

Una violència a què Venegas va posar imatges quan, joveneta, va visitar el Museu del Prado i va establir una forta vinculació amb les pintures negres de Goya: “Llavors no sabia que significarien tant en la meva escriptura”.

Temes:

Llibres Mèxic