La guerra de Gaza enterra el futbol: «Vaig recuperar les samarretes del Barça dels meus fills després de rescatar-los de la runa»

Però això no sempre ha sigut així. «A través del futbol, els gazians hem pogut veure el món exterior, transcendir l’entorn actual i el setge que ha fuetejat Gaza durant els últims vint anys», constata al Sdoudi, sobre la seva vida anterior. Això va ser –i és– el futbol per a ell. Abans del 7 d’octubre del 2023, Mohammad al Sdoudi era futbolista del Services Beach Club a la Lliga Premier de Gaza i de la selecció nacionalpalestina. També era el capità de l’equip de futbol platja palestí. «El futbol ho és tot en la meva vida», reconeix a aquest diari en una interrompuda trucada des del sud de la Franja. La mala connexió a l’enclavament provoca que l’entrevista hagi de continuar a través de notes de veu.

Inventari d’absències

«Amb el futbol, els palestins creem i desenvolupem un missatge per servir a la pàtria i enaltir el nom del nostre país en fòrums internacionals», reconeix, amb orgull, enumerant tots aquells països en els quals va aconseguir defensar Palestina amb les seves cames. «També és l’única sortida per a mi, els meus fills i la meva família», explica, alhora que lamenta que, des que va començar la guerra, no rep ingressos. No hi ha pilota. No hi ha feina. No hi ha diners. No hi ha vida. «Per a mi, no jugar a futbol és una suspensió de la vida, del mi aliment, d’aquest somni [infantil], una suspensió de l’alegria de milers de persones veient el futbol, de dibuixar somriures per als aficionats, una suspensió de representar la nostra selecció nacional a l’estranger, de la vida social entre els amics que eren els jugadors al club», llista, en un inventari infinit d’absències i dolors.

Entre aquestes destaca una de recent. La del seu amic i company, Suleiman al Obaid, «una de les estrelles més brillants del futbol palestí», segons va dir l’Associació Palestina de Futbol (APF). A principis d’agost, aquest pare de cinc fills estava esperant ajuda humanitària en un punt de distribució al sud de la Franja per aconseguir alimentar-los. D’aquell perillós viatge no en va tornar. «Crec que aquest noi, si hagués crescut a Catalunya, podria haver jugat fàcilment al Barcelona; era una superestrella», afirma amb contundència Muhanned Qafesha, un periodista esportiu que comentava els partits de futbol de la lliga palestina fins fa gairebé dos anys. «Mai havia vist un jugador amb tant talent», reconeix.

«El va matar un franctirador israelià mentre intentava portar menjar a la seva família des d’una suposada zona humanitària», explica. Com ell, moltíssims d’altres. L’APF ha registrat els assassinats d’almenys 808 esportistes a Gaza durant els primers 22 mesos d’ofensiva israeliana. Entre ells, hi ha 421 jugadors defutbol. Gairebé la meitat d’ells són nens. Mohammad té dos fills, Ahmed, d’11, i Tamim, de cinc. Amb el seu primogènit, comparteix aquesta passió pel futbol.

«La meva casa va ser bombardejada, i, entre l’únic que vam poder treure de l’habitació dels nens després de rescatar-los d’entre la runa, van ser les seves samarretes del Barça», explica aquest pare orgullós. La família a l’Sdoudi orbita al voltant del futbol. Quan l’internet arriba, tot i que sigui per pocs segons, Mohammad, Ahmed i Tamim s’entreguen a les notícies esportives internacionals. «Especialment les del Barcelona, perquè els nens estan molt aferrats a aquest club i a Gabi, Pedri, Lamine Yamal, fins i tot se saben el nom del president, el mateix Laporta, i em demanen que els ensenyi a Youtube vídeos de jugadors com Puyol o Ronaldinho», explica, celebrant que «l’esport sempre connecta les persones, fins i tot malgrat la distància geogràfica».

Lliga aturada

Aquesta passió pel futbol no és exclusiva de la família al Sdoudi. «És l’esport més popular a Palestina, el més estès i jugat; des d’aficionats i nens que juguen als carrers fins a jugadors en clubs i representants de la selecció nacional», explica Dima Said, portaveu de l’Associació de Futbol Palestina. «Quan la selecció nacional palestina arriba a competicions internacionals o continentals, la nostra història [de cara al món] s’explica a través del futbol», reconeix Qafesha. «A Palestina, el futbol s’utilitza per unir la comunitat, per transmetre el missatge dels palestins, i també perquè els joves expressin la pressió que senten vivint sota l’ocupació israeliana», explica a aquest diari des d’Hebron, una ciutat a la Cisjordània ocupada, on els colons israelians han instal·lat assentaments il·legals al seu centre històric.

Malgrat la seva popularitat, el futbol està aturat des del 7 d’octubre del 2023. El brutal atac de Hamàs, que va matar 1.139 israelians, va desencadenar la més ferotge de les ofensives militars israelianes fins ara. Més de 67.938 palestins han mort i gairebé 170.169 han resultat ferits. Això significa que un de cada 33 ciutadans de la Franja han sigut assassinats al llarg d’aquests dos anys, i un de cada 14 ha resultat ferit. «Els atletes viuen sota un trauma constant mentre veuen la seva gent patir un genocidi dia a dia», reconeix Saïd a EL PERIÓDICO.

Més enllà de les pèrdues humanes, “atletes, entrenadors, àrbitres, funcionarisesportius”, no hi ha espai per practicar esport. «A Gaza, el 100% de la infraestructura ha sigut atacada: estadis, clubs, gimnasos i instal·lacions han sigut bombardejats o demolits», denuncia Said. Fins i tot, la seu de l’APF ha sigut assolida pels atacs israelians. «Alguns camps d’entrenament s’han utilitzat com a camps de concentració per atacar i humiliar els palestins», afegeix. «A més, a la Cisjordània ocupada, els esportistes s’enfronten a les restriccions de moviments entre ciutats, les denegacions de permisos per viatjar, i les constants incursions militars», remarca Said.

Des del 7 d’octubre del 2023 , la lliga de futbol palestina estàsuspesa. «Tot això dificulta molt la pràctica de qualsevol esport a Palestina; per això, molts dels nostres futbolistes que jugaven a la lliga aquí es van haver de mudar per jugar fora del país», reconeix Qafesha. Acostumat a cobrir partits de futbol al voltant dels territoris palestins ocupats, aquest jove veu com l’esport i, per tant, la vida s’atura. «L’aparició de més de mil punts de control a la Cisjordània ocupada fa que desplaçar-se entre dues ciutats separades per només 10 quilòmetres et pugui portar tot el dia», lamenta. Fa dos anys que no comenta cap partit.

Silenci del futbol internacional

No obstant, a l’altre costat de les fortificades fronteres palestines, les institucions esportives internacionals continuen callades. «La paraula decepció es queda curta», constata Said. «La FIFA, les confederacions i altres grans clubs o lligues han reaccionat amb lentitud o amb retard» al que li està passant als atletes palestins, afegeix. «En casos com la invasió d’Ucraïna per part de Rússia o el racisme, fins i tot en el futbol, la comunitat futbolística mundial sempre es mobilitza amb rapidesa amb sancions, gestos de solidaritat i campanyes de conscienciació, però a Palestina, malgrat la mort de centenars d’atletes, la destrucció d’estadis i la suspensió de lligues senceres, no hi ha hagut una mobilització comparable», denuncia la portaveu de l’associació.

Notícies relacionades

Manresa i València es rebel·len contra els equips israelians

El Barça espanta el Roma

«El silenci no és neutral, normalitza les violacions i deixa els atletes desprotegits», assenyala Said, alhora que critica la «política de doble moral que soscava el principi d’universalitat i la igualtat sobre la qual es basen la FIFA i la Carta Olímpica». A la Franja de Gaza, aquest silenci és eixordador. Mentre parla al telèfon amb l'esperança d'un canvi, els bombardejos que sonen de fons no detenen el discurs de Mohammad al Sdoudi. «M’agradaria demanar un favor a tots els atletes del món, d’Espanya i, en particular, als del Barcelona: necessitem que ens recolzin per tots els mitjans perquè puguem sobreviure», afirma. Al Sdoudi fantasieja amb una vida futura a Barcelona “o en qualsevol lloc segur del món per continuar l’educació dels meus fills allà”. «Tenen dret a jugar a futbol», defensa, alhora que enumera totes les capacitats mentals i atlètiques del seu primogènit. 

La família al Sdoudi ha aconseguit escapar al sud de Gaza, però allà tampoc la seguretat està garantida. A través d’un grup d’ espanyols conscienciats amb la causa, miren de recaptar diners per treure els seus amics i familiars del cor de Ciutat de Gaza, on l’Exèrcit israelià va centrar totes les seves tropes provocant desenes de morts diaris abans de l’alto el foc iniciat aquesta setmana. En paral·lel, miren de crear una escola, capitanejada per Reem, la dona de Mohammad que és professora, per ajudar els nens a distreure’s de la guerra i proveir-los d’una mica de menjar. «Evidentment, a l’escola, s’ensenyarà futbol, perquè aquest esport sosté la pau i pot ser per als nens una escola de vida», defensa amb la passió que el futbol desperta al poble palestí.