LITERATURA TRANSGRESSORA

Luis Rodríguez, el secret més ben guardat de les lletres espanyoles

L'autor busca l'adn de la narració en una novel·la excèntrica i molt divertida

zentauroepp47676458 icult190805190652

zentauroepp47676458 icult190805190652 / JOSEP GARCIA

3
Es llegeix en minuts
Elena Hevia
Elena Hevia

Periodista

ver +

L’última novel·la de Luis Rodríguez '8,38' (Candaya) s’obre amb una sèrie de cites disposades a tall de cal·ligrama i declaració d’intencions. "Abderramán III solo fue feliz 14 días". "Los artilleros estaban tan cansados de matar que pusieron sillas". "Con ese estilo de sombrero debe llevarse la boca ligeramente abierta". El que segueix és una novel·la (o una cosa així) sobre la impossibilitat d’escriure una novel·la. Ja està, dirà més d’un, l’últim nano post-postmodern obstinat a epatar el lector.

I s’equivocarà perquè Luis Rodríguez no té res a veure amb això. Amb 60 anys acabats de complir, una trajectòria d’empleat de banca i un aspecte de senyor normal, normalíssim, es podria dir que Rodríguez es podria comparar a un sofisticat menú de Ferran Adrià servit en una caixa de McDonalds. Zero pretensions, respecte al tracte. Ningú més allunyat que ell de la vida literària (que com bé sabia Juan Marsé no s’ha de confondre amb la literatura). Per això que ‘8.38’ sigui una de les obres més sofisticades i alhora més divertides i juganeres de l’última literatura espanyola i Rodríguez, un senyor normal i alhora un autor transgressor a qui seguir-li la pista.  

Autor veterà 

Rodríguez (nascut a Cantàbria trasplantat a Benicassim, després d’uns anys de viure a Barcelona) necessita presentació. Va començar a publicar "tardíssim", als 50 anys perquè abans d’això anava sempre darrere de la frase perfecta que reescrivia una vegada i una altra sense acabar de fixar-la mai. I mentrestant anava ocorrent la seva vida de família, els fills i la pluriocupació.  Fins que un dia va enviar un relat a un premi literari que va enamorar un membre del jurat, el novel·lista Ricardo Menéndez Salmón que va saber veure que allà hi havia alguna cosa i el va collar perquè escrigués una novel·la. Per sort, Menéndez Salmón va exercir d’editor, va posar límit als dubtes i les inseguretats, va saber dir-li a Rodríguez quan havia de tallar el cordó umbilical amb la novel·la i així va aparèixer la seva primera ficció llarga, ‘La soledad del cometa’, després de la qual van venir ‘Novienvre’ (així amb ve baixa) o ‘La herida se mueve’.

"Per a mi el suïcidi és un pur joc intel·lectual. Una cosa que només et permet la fantasia perquè en la realitat és una cosa greu i terrible, no val prendre-s’ho a la lleugera" 

 

Notícies relacionades

“Jo crec que sense Menéndez Salmón no seria l’escriptor que soc, ell va saber veure en mi el que jo no acabava de saber”, diu un xerraire i apassionat Rodríguez de visita a Barcelona la xerrada vivíssima del qual es dispara i espurneja no tant per parlar de si mateix com per entonar una admiració joiosa per escriptors com J. M. Coetzee, Philip Roth, César Aira o Enrique Vila-Matas. La seva literatura com la d’alguns d’ells també també té alguna cosa de joc, d’exercici oulipià. A saber, 'El retablo del no', la seva anterior novel·la té dues versions diferents (per abordar la segona només s’ha de donar la volta al llibre i començar a llegir per la contraportada), la primera té 10.000 paraules i la segona, 20.000, en les quals estan integrades les 10.000 de l’altra versió. Sona estrany. I és estrany, però a més, atractiu i enginyós. A '8.38' s’explica una història que amb prou feines té trama amb ocurrències i historietes impossibles en la qual Luis Rodriguez és un personatge al qual potser s’ha assassinat o bé s’ha suïcidat. “Per a mi el suïcidi és un pur joc intel·lectual, m’agrada imaginar el que passa pel cap d’algú que està caient des del setè pis. Una cosa que només et permet la fantasia perquè en la realitat és una cosa greu i terrible, no val prendre-s’ho a la lleugera"

L’hora final 

‘8.38’ és l’hora a la qual es va aturar la literatura. Bé, en realitat, no. És l’hora en la qual Fiódor Dostoievski moria al seu domicili de Sant Petersburg. Allà un rellotge va quedar aturat en aquell instant. “A mi és una metàfora que em serveix per preguntar-me què és el que passa quan la literatura s’atura. Aquesta novel·la és un intent de comprendre això, però també de saber que no tindràs una resposta”. Fins que no ho va comprendre i un editor el va ficar en sendera, Rodríguez donava voltes i voltes obsessivament a les seves frases sense trobar la versió perfecta. Ara, continua sense tenir aquesta certesa, però ha comprès que precisament en aquest dubte es troba el nucli incandescent de la seva escriptura.   

Temes:

Llibres