ENTREVISTA

Peter Bogdanovich: "Em fastigueja no haver conegut Buster Keaton"

El director de 'La última película', gran figura del Nou Hollywood dels 70, torna a les nostres sales amb el documental 'El gran Buster'

zentauroepp49304100 icult190802162920

zentauroepp49304100 icult190802162920 / null

4
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Abans que cineasta, Peter Bogdanovich va ser crític de cine. I, després de començar a dirigir les seves pròpies pel·lícules ('La última película', 'Lluna de paper', etcètera), va continuar explorant el mitjà des de la perspectiva crítica i historiadora, una mica com Martin Scorsese, company de generació del Nou Hollywood. En el documental 'El gran Buster', que arriba divendres a les nostres sales, Bogdanovich, amb ajuda d’amics com Tarantino o Herzog, recorre la vida i obra del geni còmic Buster Keaton.

'El gran Buster' és un nou episodi en la seva carrera com a crític i historiador del cine. Segons he llegit, va començar a escriure sobre el tema només per poder veure pel·lis gratis...

No era l’única raó, però, sens dubte, va tenir molt a veure. Quan van començar a arribar-me totes aquelles invitacions per a passis de premsa... allò era aclaparador per a mi. Vaig començar escrivint per a un parell de revistes universitàries. ¡Jo, que ni tan sols vaig anar a la universitat!

¿Quin va ser el seu primer contacte amb Buster Keaton? 

Quan tenia 6 o 7 anys, el meu pare acostumava a portar-me al MoMA a veure pel·lícules mudes. El meu pare, que era bastant més gran que la meva mare, havia crescut amb el cinema mut; el sonor el va agafar ja en la trentena. Vèiem pel·lícules de Charlie Chaplin, Harold Lloyd, Buster Keaton... Aquelles projeccions van tenir un gran impacte en mi. No sé ben bé per què el meu pare va pensar que podrien agradar-me, però mai li ho vaig poder agrair prou.

¿Podem rastrejar la influència de Keaton en les seves pròpies pel·lícules?

D’alguna manera deu ser-hi. És inevitable. Per exemple, quan estàvem rodant '¿Què em passa, doctor?', jo solia referir-me a l’escena de la persecució per San Francisco com 'l’escena Keaton'. Aquesta és la referència més clara que recordo ara mateix. N’hi deuen haver moltes d’altres.

En el documental, ens recorda que Keaton era un actor més expressiu del que solia dir-se. I, de fet, podria haver tingut una gran carrera en el drama.

Així és, però a mi no em fa ràbia que no tingués més carrera en el drama. El que em fa ràbia és que deixés de fer les seves pròpies comèdies després dels anys 30. Aquesta és una pèrdua immensa. També em fastigueja no haver-lo conegut. Després de la seva mort, vaig saber que, en realitat, vivíem tan sols a unes illes de distància l’un de l’altre. M’estava preparant per buscar el seu rastre quan va morir. 

¿Quin és el seu moment de comèdia favorit de Keaton? ¿Hi ha alguna acrobàcia a la qual retorni una vegada i una altra per millorar d’ànim?

La meva escena favorita seva és una mica estàtica, en realitat. És una d’'El navegant’, aquella en què avara el barco i veiem com s’enfonsa lentament mentre ell mira impertèrrit a la llunyania.

En el documental, veiem Orson Welles reivindicar-lo com a cineasta i assegurar que 'El maquinista de la General' és més imponent visualment que 'Allò que el vent s’endugué'.

I és veritat. És més realista, això segur.

No seria una pel·lícula de Bogdanovich si 'Allò que el vent s’endugué' no s’emportés alguna classe de reprimenda.

Però és que realment no m’agrada gaire. George Cukor era el primer director i hauria fet un film molt millor. I, pel que sembla, fins i tot després d’haver sigut acomiadat, es va encarregar de preparar Vivien Leigh i Olivia De Havilland per a les seves escenes. Ell ho va negar sempre. Això és un cavaller.

“‘El maquinista de la General’ és més realista que ‘Allò que el vent s’endugué’"

Algú a qui no esperava veure parlar en la pel·lícula és Werner Herzog. ¿Com va saber del seu amor per Keaton? 

Herzog és bon amic meu i acostumem a quedar per menjar sempre que podem, quan ell passa per Los Angeles. Una d’aquestes vegades li vaig parlar d’aquest documental que estava fent i li vaig preguntar si hi volia participar. Va dir que sí ràpidament. No sabia si era fan de Keaton o no, però va resultar ser-ho.

La influència de Keaton, de fet, és a tot arreu, en classes de cine molt diferents. De les comèdies més físiques de Hollywood al cine d’autor europeu. ¿Va veure 'The tribe', aquella pel·lícula explicada amb llenguatge corporal i de signes

No, no la vaig veure, però Keaton és a tot arreu. Però l’altre dia vaig veure un anunci de perfum en el qual copiaven a la perfecció tres plans de pel·lícules de Keaton... Això en un modern anunci de perfum.

'El gran Buster' sembla, per moments, una classe (magistral) de cine. ¿La va fer pensant en estudiants?

No realment. A veure, no em molestaria que la veiessin i la utilitzessin, però la vaig fer perquè la veiés com més gent millor. Perquè pogués disfrutar-la tothom.

En els últims anys, sembla que ha accelerat el seu ritme de treball. ¿En quants projectes treballa ara mateix?

Estic amb dues pel·lícules i també amb un parell de llibres. Bastant ocupat, ho he de dir. El que abans hauria d’acabar és 'One lucky moon', una petita pel·lícula sobre una ciutat convertida en parc temàtic de l’Oest. 

Notícies relacionades

¿Va quedar sorprès per la bona acollida a ‘Al otro lado del viento’ [la mítica pel·lícula inconclusa d’Orson Welles, estrenada a Netflix, el rescat de la qual va supervisar]? 

Em va alegrar molt l’acollida, sens dubte. Va ser reconfortant, després de tot el treball. Però més que per mi em vaig alegrar per Orson. 

Temes:

Documentals Cine