CRÒNICA

Salif Keita, cimera africana a Porta Ferrada

El cantant i compositor malià va captivar amb la seva veu majestàtica i el seu cançoner amb arrels en una nit que va tancar The Wailers amb els seus clàssics de Bob Marley

zentauroepp49279049 icult portaferrada 2019 salif keita foto xavier casals190731171150

zentauroepp49279049 icult portaferrada 2019 salif keita foto xavier casals190731171150

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto

La música de Mali ha enamorat mig món, de Ry Cooder a Damon Albarn (Blur), passant per Ketama o el cubà Eliades Ochoa, i en el seu paisatge brilla una veu amb caràcter regi i no és una metàfora: Salif Keita és descendent del primer rei mandinga, Sundiata Keita, del segle XIII, si bé es va distanciar del seu llinatge quan, marginat per la seva condició d’albí, va triar convertir-se en ‘griot’, és a dir, trobador i cronista. I fins avui, que Keita continua delectant-nos amb el seu art musical i la seva veu daurada, que va lluir aquest dimarts a Sant Feliu de Guíxols.

Keita ha fet saber que no gravarà més àlbums (tot i que sí, potser, cançons soltes), però el seu magisteri als escenaris seguirà mentre les seves condicions físiques i vocals l’hi permetin. Ara per ara, tot va bé: a Porta Ferrada va lluir poder i refinament en un repertori fet de bucles hipnòtics, assentat en una malla d’instruments acústics i elèctrics, amb andanades de ritme i aturades de malenconia.

Esplendor en la maduresa

El va acompanyar una banda àmplia, set músics i dues coristes, amb les quals va poder reflectir els matisos d’un so que, després dels seus successius experiments al llarg dels anys (diàlegs amb el pop i l’electrònica de resultats desiguals), va trobar el seu punt just en àlbums com ‘Moffou’ (2002) i ‘M’bemba’ (2005). És interessant observar que un artista que està a punt de complir els 70 apuntali el seu repertori en els assoliments de maduresa i no en el seu cançoner juvenil, que acostuma a ser el més habitual. Però hi ha una delicada tensió interior en peces com la mateixa ‘M’bemba’, que significa ‘avantpassat’, en la qual Keita fa les paus amb el seu pare.

Notícies relacionades

Ell continua portant un cronista dins seu i reflecteix en les seves lletres les calamitats que castiguen el seu país, la guerra i l’assetjament que pateixen els albins. Però, també, matèries més felices, romàntiques fins i tot a ‘Yamore’, la peça que va compartir amb Cesária Évora i en la qual fon la llengua bambara amb el francès i l’anglès. Músiques que van fluir en una suau linealitat oberta als diàlegs desperts de la guitarra elèctrica i la kora, el simbòlic instrument de corda, barreja d’arpa i llaüt. I, per damunt de tot, la seva veu majestàtica, dialogant amb les coristes en la devastadora cançó final, ‘Madan’, que va tancar l’actuació amb tons festius.

Música amb moltes textures i proveïda d’una tènue aura mística, com, en un altre sentit, la de The Wailers, el grup que va completar la nit, a cavall del repertori dels seus temps amb Bob Marley. Tot i que, segons la seva web oficial, la formació inclou dos membres de l’era clàssica, el baixista Aston ‘Family Man’ Barrett i el guitarrista Donald Kinsey, ni un ni l’altre van estar a Porta Ferrada, cosa que va deixar el conjunt una mica coix. Músics competents, com ara el cantant Josh Barrett (cosí llunyà d’Aston), que a falta de bagatge històric van imprimir joventut a fites com ‘Natural mystic’, ‘I shot the sheriff’ o ‘No woman no cry’.