Anar al contingut

ALTRES ESCENARIS POSSIBLES

L'entresolat del senyor Pere

L'octogenari pianista actua cada dilluns amb el seu trio al diminut Jazzman Jazz Club, que acaba de complir 40 anys

Nando Cruz

L'entresolat del senyor Pere

ELISENDA PONS

Al número 236 del carrer de Roger de Flor estan construint un edifici. A la vorera de davant, diversos locals han canviat de negoci en els últims anys i nous veïns han substituït els antics. Però al petit bar del número 238 no ha canviat res des que va obrir el juliol de 1979. És el Jazzman Jazz Club i aquest mes compleix 40 anys oferint el mateix servei: la possibilitat d’escoltar jazz en la intimitat.

Impossible calibrar com de petit és el Jazzman fins que hi entres i intentes trobar-hi el teu lloc. A la planta baixa, la barra ocupa gairebé tot l’espai. Per accedir a l’escala que condueix a la segona planta, t’hauràs d’esmunyir entre les persones que beuen als tamborets i la paret. L’escala també és estretíssima. A dalt, un banc recorre el perímetre de la sala i ofereix seient a 20 persones ben avingudes. Només hi caben sis tauletes, de manera que s’hauran de compartir amb la resta de la clientela.

La culpa va ser de Laurent Garnier

David Toribio va arribar al jazz a través de la musica electrònica. Concretament, la de Laurent Garnier. D’aquí va passar a Miles Davis i un dia va caure pel Jazzman. Ja tenia el seu ofici com a torner, però quan va saber que l’amo es plantejava tancar el local, el va agafar ell. Això va ser el 2005. Des de fa 14 anys, el Jazzman és el seu dúplex, però en el traspàs hi anava inclòs un inquilí. És Pere Ferré, un pianista de 88 anys que fa dues dècades que toca cada dilluns a l’entresolat del Jazzman. Hi puja sense pressa per l’estreta escala, s’asseu davant el Kawai de paret i toca com aquests jubilats aficionats al maquetisme, minuciosos i juganers, als quals se’ls van tots els mals quan senten l’olor de la fusta i la cola.

 L’escenari, per anomenar-lo així, mesura dos metres per dos. Aquí els músics també s’han de portar molt bé per actuar tan estrets. El Pere toca el piano d’esquena als seus companys, el contrabaixista Pep Rius i el trompetista anglès Paul Evans. L’extintor d’incendis és sota el piano. La funda de la trompeta, sota el seu tamboret. Rius i Evans no tenen seient. Si es cansen, es recolzen a la barana de l’escala. De tant en tant, el Paul fa un xarrup a la seva cervesa i la deixa a la tauleta dels clients més pròxima.

 “¿Com s’anomena aquest blues que solem tocar?”, pregunta el Pere al Pep sense girar-se. ¿'Spanky’? I tots tres comencen a tocar per Count Basie. “¿Què vols tocar?”, pregunta després al Paul. L’acústica és fabulosa i l’ambient, tan íntim, que sorprèn la poca atenció que presta el trio al públic. Som espectadors invisibles que ens hem colat a l’entresolat del Pere. Ara toquen una simpàtica versió de ‘Sunny’. “Pat Martino i John Scofield en tenen una versió formidable”, xiuxiueja un turista belga que ha descobert el bar a través de Facebook. No n’hi deu haver gaires més a la ciutat que programin jazz en viu un dilluns. El preu del concert també l’ha atret: gratis amb consumició obligatòria. “Tota la recaptació és per al grup”, explica David.

        

Mojitos i gargots

Mentre la clientela es refresca, Evans gargoteja amb frasejos clàssics del jazz i més enllà aquestes partitures que Ferré va memoritzar fa dècades. El mateix cola una nadala que fa grinyolar la trompeta fins que el públic esclafeix a riure. Però ja és hora de fer un descans. Els músics surten al carrer a prendre la fresca. Els més assidus saben que poden deixar el cigarret a la lleixa del quadro de Dizzy Gillespie que decora l’entrada sabent que ningú el tocarà. El tirador de cervesa té forma de saxòfon. Al fons de la barra, camí dels lavabos, hi ha la col·lecció de vinils. Quan no hi ha concert, posa copes i discos. Es resisteix a utilitzar llistes de l’Spotify. “Trencaria la màgia del bar”, intueix.

El trio torna a l’entresolat i el David els espia des de la barra de baix. Ara estava removent el gel de dos mojitos, i, de sobte, s’ha detingut a escoltar una filigrana del Pere, ha somrigut amb l’empatia de qui acaba de descobrir el seu company de pis fent entremaliadures i ha tornat a la seva tasca. Des de baix, l’acústica és igual de bona. Al grup amb prou feines el veus. Sembla que la música plogui del cel. ¡Qui diria que avui és dilluns!

La barana multiusos

La calor ja s’intensifica a l’entresolat. Gairebé tot el públic de la primera sessió se n’ha anat i ha arribat clientela nova que es venta amb els sotagots. El Pep i el Paul ho sabien i per això hi han anat amb pantalons curts. El Pep, amb sandàlies, i el Paul amb nàutiques. El Pere, no. Ell vesteix com un ‘gentleman’: pantalons de cotó i rejovenidora camisa estampada. El Paul s’eixuga la suor del front amb una tovallola mig amagada a la barana multiusos i s’acaricia el clatell amb l’ampolla de cervesa. Això s’ha de refrescar. Tocaran ‘Brasil’, decideix el Pere.

És mitjanit i a dalt amb prou feines queden una desena d’espectadors. La sessió d’avui entra en la recta final. ‘I ain’t got nobody’, de Louis Armstrong. Evans ha trobat un tamboret lliure per asseure-s’hi, però encara té alè per decorar el comiat amb un toc de corneta militar. “Fins la setmana que ve!”, diu el Pere com qui es creua amb un veí a l’ascensor. I els tres mosqueters del jazz enfunden els seus instruments.

Quan el Pere baixa de l’entresolat, deixa anar una broma al David sobre la samarreta del disc ‘Midnight blue’ que vesteix avui: “Quan vulguis li dius a Kenny Burrell que vingui i muntem alguna cosa”. El guitarrista de Detroit va tenir un accident que l’ha prostrat al llit i la seva dona va obrir un compte de donacions per costejar les factures. Un turista californià esgota el seu Dry Martini i el seu dilluns a la barra. Sona ‘My favourite things’ en versió de John Coltrane. El belga ja se n’ha anat. Potser un dia Laurent Garnier es passarà pel Jazzman.