Anar al contingut

CRÍTICA DE LLIBRES

Crítica d''El clamor de los bosques', de Richard Powers: el bosc animat

Aquesta novel·la de monumental ambició no necessita podes, cada full està al seu lloc, com una paraula justa

Sergi Sánchez

Crítica d''El clamor de los bosques', de Richard Powers: el bosc animat

CARME ESCALES

És bonic llegir un llibre com qui mesura l’edat d’una sequoia, comptant els cercles que, com anys en fila índia, il·lustren diverses generacions de fulles i fruits caiguts. Així són els arbres en aquesta espectacular novel·la de Richard Powers: el símbol de la connexió entre dues dimensions de l’espiritual (la terra, el cel) de què cap cultura pot prescindir, perquè els arbres són testimonis vius de la història, i és aquesta mirada botànica la que ens permetrà continuar respirant en el futur. Quan Patricia Westerford, àlies Patty-Planta, s’aventura a concloure, en la seva investigació postdoctoral, que “és possible que el comportament químic dels arbres individuals només tingui sentit si els considerem membres d’una comunitat”, és Powers qui ens avisa que els arbres sempre ens han de deixar veure el bosc.

És aquesta científica, un dels personatges clau d’una novel·la coral i panoràmica, qui ens dona la clau de la seva estructura narrativa, que al principi obeeix a la lògica d’una col·lecció de relats arborescent, per després confluir en una epopeia ecològica, en la qual la lluita contra la desforestació es convertirà en l’espai solidari del colorit ‘dramatis personae’ concebut per Powers. És Patty-Planta qui té la teoria que els arbres han dissenyat un complex sistema de comunicació a través de les seves arrels, i llavors ens adonem que els personatges d’‘El clamor de los bosques’, flamant Pulitzer d’aquest any, no són més que reflexos humans dels arbres que els protegeixen o els miren, units per un invisible rizoma universal. La seva petita existència és tan magnànima com la del castanyer que ha sobreviscut a la infestació per fongs més devastadora dels últims dos segles. L’home és un arbre, per això cada un dels capítols de presentació dels personatges es comporta de manera diferent, perquè un roure no pot observar de la mateixa manera que un salze. Cada història està clara, és clar, per la mateixa prosa gasosa, inaprehensible, que sap protegir-se dels artificis del misticisme recordant que ‘Walden’ ja està escrit, que Emerson ja ens va fer gaudir de la comunió entre l’home i la natura, que el panteisme va trobar Déu sota les pedres.

Fa la impressió que Powers ha volgut escriure la novel·la definitiva sobre la lluita mediambiental, tot i que això seria reduir molt el seu radi d’acció i subestimar les seves monumentals ambicions, que tenen a veure amb construir un relat mític, que creua temps i espais amb la velocitat que, al primer capítol, se’ns explica una saga familiar que sembla narrada a cambra ràpida, amb una precisió poètica no exempta de serenitat clínica. En tot just 22 pàgines hi ha material narratiu per a deu novel·les. En mans d’un altre escriptor, aquesta saturació narrativa seria un problema greu, sobretot perquè ‘El clamor de los bosques’ s’estén fins a les 600 pàgines, i no obstant, és un arbre que no necessita podes, cada full està al seu lloc, com una paraula justa.        

    

ítem

El clamor de los bosques 

Richard Powers 

Traducció: Teresa Lanero

Adn de Novelas

607 pàgines

19 euros