Carlota Gurt, escriptora: "A BCN no vaig parlar en castellà fins als 12 anys. Avui això és ciència-ficció"

Carlota Gurt (Barcelona, 1975) va viatjar a Sau i es va veure reflectida no en el blau tornassolat del pantà, sinó en les cicatrius arenoses d’un paisatge lunar fuetejat per la sequera. D’aquella desolació va sorgir Els erms, novel·la amb què va guanyar l’últim Premi Llibres Anagrama i va canviar de casa editorial després de tres llibres a Proa, part de Grup 62. En aquesta, l’autora encoratja la improbable trobada entre la Ramona i el Faust, estranya parella agermanada en la desil·lusió, en la sequera extrema, que creuarà els seus camins un 24 de desembre al parador de Sau. El resultat, assegura l’escriptora, és una novel·la "expansiva, intensa i emfàtica". Com ella mateixa, vaja. "També hi ha foscor i soledat, que és una cosa que també és molt meva, i un cert sentit de l’humor", detalla.

¿Per què la sequera com a escenari?

Perquè un dia vaig anar al pantà de Sau i vaig tenir la sensació que jo estava així, buida i seca, que no tenia ni gaire alegria ni massa il·lusió. Així que vaig pensar a explorar totes les sequeres possibles: la professional, l’amorosa, la social, la col·lectiva del país... També la climàtica, és clar.

¿Vivim llavors en època especialment àrida?

Sí, ¿no? Estem una mica en un desert, fent la travessia del desert, però no sabem on hem d’arribar. Aquest és el problema.

Els erms arriba quan els pantans tornen a estar plens i gairebé ningú parla ja de la sequera climàtica.

Jo crec que és molt convenient, fins i tot millor, perquè ara que la sequera queda lluny sembla que literàriament pot ser més interessant, precisament perquè ha deixat de ser tan real. L’altre dia el senyor que surt a la coberta em va enviar una foto del pantà i em va dir: "No es veu ni la punta del campanar». L’última vegada que vaig anar a Sau estava al 3%.

Els dos protagonistes, la Ramona i el Faust, no podien ser més diferents. Articulista i podcaster ella, responsable de la premsa ell.

Al final, per molt diferents que siguem, tots ens assemblem. Ens mouen coses molt similars. Quan comprens l’altre, pots connectar amb qualsevol persona. Jo quan tenia 19 anys treballava en bars de copes per treure’m uns diners i connectava molt amb la gent que treballava amb mi, que era molt diferent... El món et va expulsant cap als extrems però, en el fons, quan t’acostes a la gent, tots ens podem entendre.

Des del primer moment queda clar que entre la Ramona i el Faust no hi haurà cap tipus de relació carnal.

Això per a mi era molt important, perquè quan el lector veu que hi ha una parella protagonista és bastant probable que jugui amb la hipòtesi de cap on anirà la relació. Al final, quan llegim sempre fem hipòtesi, aquesta és la gràcia. Però com que no és una novel·la d’amor ni de sexe, tampoc volia que fos una decepció.

Una mica d’amor sí que hi ha, ¿no?

Bé, jo no en diria amor. Hi ha una espècie d’humanitat, de mirar l’altre i interessar-se per ell sense que hi hagi una voluntat sexual o sexoafectiva.

A Els erms tenim un Faust i també un Mefistòfeles. Una mica diabòlic, la veritat.

És que el Faust viu atrapat en una espècie de maledicció familiar, perquè l’herència sempre és una maledicció. Per la Ramona també. Tots venim d’on venim, i això és una espècie de maledicció de la qual costa alliberar-se. Especialment al Faust, a qui fins i tot el nom li queda gran. A més, és una persona que vendria l’ànima per trobar l’alegria i la felicitat.

El retrat de la Barcelona que apareix a la novel·la no és massa esperançador. ¿Tristesa o resignació?

M’entristeix bastant aquesta sensació que Barcelona és una ciutat abocada a l’aparença, a vendre’s. Jo me’n vaig anar a l’Empordà i quan vaig tornar al cap de 17 anys vaig pensar: ¿però què ha passat ? Els expats, el servilisme turístic, la llengua... A Barcelona jo no vaig parlar en castellà fins que vaig tenir 12 anys. Avui dia això és ciència-ficció. No és que jo hi pugui fer res, però és una cosa que m’inquieta.

Destaca que ha visitat tots els escenaris de la novel·la, des de la presa i el parador de Sau fins al punt exacte de la línia de l’AVE en el qual es queda aturat el tren en què viatja el Faust. ¿Per què és important?

¿Per què me l’he d’inventar si existeix la realitat? El que ha de fer la literatura és donar una versió literària de la realitat. La majoria d’escriptors suposo que s’ho inventen, però jo tinc la mania que els llibres siguin reals, per molt que sigui una ficció perquè, evidentment, jo no soc la Ramona.

Entre la sequera i el tren avariat li ha sortit una novel·la molt de país.

Una de les coses que faig en aquest llibre que no feia en els anteriors és mirar una mica cap a fora. Es mira molt dins dels personatges, sí, però la idea també és sortir d’allà i mirar Barcelona, la llengua, l’obsessió estètica, les pantalles...

Notícies relacionades

El suplement literari ‘Abril’ ressenya 500 novetats editorials

L’art dels encaixos

¿Sabia ja mentre l’escrivia que aquesta seria la novel·la del canvi d’editorial?

Em rondava la idea des de feia temps, però no acabava de decidir-me perquè, bé, és complicat prendre la decisió; no saps si t’equivoques. Però quan l’estava escrivint ja vaig començar a veure que sí que volia anar-me’n, tot i que tampoc sabia on. Ara tinc la sensació que potser a Anagrama hi ha més el meu públic natural. Proa té llibres molt bons, però no sentia que encaixés. Un grup gran funciona d’altres maneres. Els criteris econòmics regeixen a tot arreu, perquè aquí, en aquesta casa, tampoc fan caritat, però bé, hi ha certes coses que funcionen d’una altra manera.