Anar al contingut

CRÍTICA DE DISC

Bruce Springsteen, amb vistes a la gran Amèrica

El cantant de New Jersey entrega un cançoner càlid i majestuós a 'Western stars'

Jordi Bianciotto

Bruce Springsteen, amb vistes a la gran Amèrica

 
ítem

Western stars ★★★★

Bruce Springsteen 

Sony Music

ROCK

No havia transcorregut mai tant temps, cinc anys, entre un disc de Bruce Springsteen i el següent, però després de ‘High hopes’ (2014) arriba ara, per fi, ‘Western stars’, i si sempre havíem pogut afirmar que tots els àlbums de l’autor de ‘Born to run’ eren marcadament diferents entre si, aquest ho és encara, si això és possible, una mica més. Un paquet de cançons de distància curta i amplis horitzons, recollit però confortable, que evoca una sonoritat esvelta d’altres temps enfundat en una bonica portada amb un cavall de pell lluent i vistes a la gran Amèrica.

Springsteen arriba fins aquí després de la travessia depuradora del seu llibre de memòries i dels catorze mesos de confessions autobiogràfiques a Broadway. A punt de fer els 70 (el 23 de setembre), tot apunta a una nova campanya mundial amb l’E Street Band. No parla ara tant d’ell mateix, o potser sí, però a través d’altres figures, de personatges que entronquen amb la narrativa d’àlbums com ‘Nebraska’ (1982) o ‘The ghost of Tom Joad’ (1985). Caminants i rodamons, cors trencats i voluntats redemptores, cants de solitud i testimonis d’infeliços que aconsegueixen sortir del pou. Tot això, transferint una aura de grandesa a l’imaginari de l’Amèrica despoblada.

Metalls exòtics

En contrast amb aquells discos un punt espectrals, o de l’una mica més cromàtic ‘Devil’s & dust’ (2005), Springsteen s’acull aquí a una estètica musical inèdita al seu catàleg, a mig camí entre un pop d’autor amb ecos de l’‘easy listening’ de finals dels 60 i principis dels 70 i l’influx del country més paisatgístic, tot això banyat per elegants orquestracions. Tot aquest panorama només s’insinua en la cançó d’obertura, ‘Hitch hikin’, invitació a la ‘road movie’ que està per venir, amb banjo i violins, i s’alça amb esplendor en el següent tema, ‘The wayfarer’, sobretot quan a mig trajecte irrompen uns metalls dignes de Herp Alpert i el seu Tijuana Brass, als quals s’afegeix després un cor femení hereu de les produccions de Burt Bacharach.

‘Western stars’ transcorre a partir d’allà entre el mig temps càlid de la cançó que li dona títol i les dinàmiques edificants: ‘Sundown’, amb el seu ‘crescendo’ de pel·lícula amb guant de seda. Amb la desviació lleugera de ‘Sleepy Joe’s café’, proveït d’acordió i d’una tornada juganera. L’àlbum reserva cartes valuoses en el seu tram final, amb aquest majestuós ‘There’s go my miracle’, el bucle encantat de ‘Hello sunshine’, esquitxat pe l’‘steel guitar’, i la crepuscular ‘Moonlight hotel’.

Bruce Springsteen, donant un enfocament sonor diferent al seu art de la cançó, evocant l’imaginari de veus d’una altra era com Glen Campbell, Harry Nilsson o Jimmy Webb (o acostant-se, potser per casualitat, als Lloyd Cole & The Commotions de ‘Rattlesnakes’) i connectant alhora amb la seva essència. Obra lluminosa, en la qual s’encoratja com a cantant i evita efectismes i exercicis puristes o radicals amb un repertori sensible, potser fins i tot massa per a aquests temps tan propensos a premiar qui brinda sensacions fortes.