ENTREVISTA

Little Steven: «Som a temps de gravar amb Bruce per fer una gira el 2020»

El guitarrista passeja el seu entusiasta nou disc amb The Disciples of Soul, 'Summer of sorcery', mentre espera ordres de Springsteen

zentauroepp48674111 icult190617161653

zentauroepp48674111 icult190617161653

6
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto

Steve van Zandt, Little Steven, va reprendre fa un parell d’anys la seva carrera personal amb la seva banda, The Disciples of Soul, publicant el seu primer disc propi en gairebé dues dècades, ‘Soulfire’, al qual ara segueix ‘Summer of sorcery’. El treball l’ha portat de tornada a Barcelona, aquest dilluns a l’Apolo, després d’oferir, diumenge, una sessió de discjòquei al Hard Rock Cafè. I a més, el guitarrista es manté en alerta per si sona el telèfon i Bruce Springsteen el convoca per a una tornada de l’E Street Band.

‘Summer of sorcery’ sona entusiasta, tant com ‘Soulfire’, tot i que aquesta vegada es basa en cançons d’estrena. ¿En què s’ha inspirat?

Com a artista tens dues obligacions: ser fidel a tu mateix i ser útil a la societat. Vivim el període més fosc que pugui recordar, potser fins i tot pitjor que els anys del Vietnam: nacionalisme, separacions, feixisme, extremisme religiós, supremacisme blanc... I el meu paper és donar una mica de llum i esperança.

L’àlbum parla de les primeres vegades.

Anant enrere en el temps i capturant el meu primer moment de consciència com a jove enamorat de la vida, de l’amor, de l’estiu, sentint-te alliberat. Mai havia fet un disc que no fos polític o autobiogràfic, i ‘Soulfire’ va ser un treball de transició. Aquelles cançons que havia escrit en altres temps per a altres artistes em van agradar, i em vaig preguntar si en podria fer d’altres en aquesta línia per a mi. És el meu primer disc de ficció, amb diferents personatges, com una pel·lícula. Ho vaig aconseguir.

La paraula ‘sorcery’ al·ludeix a la bruixeria.

A una cosa metafísica, màgica, que no podem entendre. No és necessàriament negatiu ni fosc. És més aviat l’alquímia, la transformació màgica de la vida, amb el seu misteri i la seva mística. Un element de misteri que ningú sap d’on ve.

Un disc molt obert en termes sonors, amb pop, soul i fins i tot ritmes llatins.

És la música que m’agrada: els ‘girl groups’ dels 60, Carole King i Gerry Goffin, Jeff Barry i Ellie Greenwich, Barry Mann i Cynthia Weil... Phil Spector, i les bandes sonores ‘blaxploitation’, i Sly & The Family Stone, Van Morrison, els Beach Boys, Sam Cooke…

¿Li van arribar Fania All Stars al seu dia?

Sí, esclar, m’encantaven, igual que Tito Puente. D’aquí va sortir Rubén Blades, que va col·laborar en el meu tercer disc, a la cançó ‘Bitter fruit’.

Tot molt americà.

És veritat. El meu fort és més soul que rock. És rock’n’soul.

I pren del soul i de la música llatina un sentit de l’entreteniment i de la festa.

Sí, tot i que el tema d’una cançó pugui ser seriós. ‘Party mambo!’ parla de l’huracà de Puerto Rico, de com es va deixar abandonat el país, però ho fa en una atmosfera festiva i ballable. M’agrada injectar substància dins de la festa.

Però ja no fa àlbums essencialment polítics, com ‘Voice of America’ o ‘Freedom – No compromise’, dels 80. ¿Per què?

El món és un altre. La cançó política era útil en els 80, perquè el que passava no era obvi. Els polítics estaven amagats, no se’n parlava. Podies passar setmanes, mesos, sense pensar en el govern. Ara, ni cinc minuts. Teníem el ‘cowboy’ Reagan, l’avi de tots, amb aspecte feliç, mentre es dedicava a ajudar els dictadors de tot el món. Ara tot és a la superfície, 24 hores al dia i set dies a la setmana, i per això el meu propòsit és desmarcar-me i transportar la gent a un altre lloc.

¿Creu que el rock continua sent un vehicle de comunicació poderós?

S’està convertint de nou en un gènere de culte, ja no està en el ‘mainstream’. Tot i que continua sent el més gran com a espectacle en directe. ¿Qui eren els més grans als anys 60? Beatles i Stones. ¿I ara? Els mateixos: McCartney i els Stones.

I Bruce Springsteen & The E Street Band, i U2.

Sí, però vull dir que el rock continua sent el rei quan parlem de música en directe. Però com a indústria en si mateixa, s’ha acabat, amb excepcions com Pearl Jam, Foo Fighters, Green Day... ¡Hem tornat al 1954!

¿Veu interès en el hip-hop o l’r’n’b?

Hi ha coses interessants. M’agrada molt Bruno Mars. I aquesta noia, Billie Eilish. És un cas rar, crec que és una genialitat. Compon amb el seu germà i crec que entre tots dos tenen una cosa especial i molt artística. Veurem on va. Que fent el que fa sigui tan popular als Estats Units és un senyal d’esperança.

Els 14 mesos que Bruce Springsteen ha passat amb els seus recitals autobiogràfics a Broadway, ¿l’han ajudat a centrar-se en els seus projectes?

Sí, m’ha sigut molt útil. Sempre he fet això, aprofitar el temps. Vaig fer set temporades de ‘Los Soprano’ i tres de ‘Lilyhammer’ fent una gira alhora amb l’E Street Band. ¡No sé com vaig poder! Ara Bruce està ocupat amb els seus projectes. No li agrada prendre decisions amb gaire antelació, ho respecto i tracto de pensar pels dos. La meva gira actual té dates fins al 6 de novembre..., per si de cas, per si Bruce vol fer un disc per a l’any que ve.

¿No sap si pensa fer-lo?

No n’estic segur. Però si es decideix, hi ha prou temps. L’E Street Band és ràpida. Si el disc està escrit, podem gravar-lo en un mes o dos. Podem entrar a l’estudi al novembre i entregar-lo al gener.

¿I sortir de gira a continuació?

Sí, el disc podria sortir a l’abril o al maig i fer una bonica gira d’estiu. ¡Si ell vol! A mesura que passin els mesos ho anirem veient. Potser.

Vostè no pren part al nou disc de Bruce, ‘Western stars’, ¿què li ha semblat?

M’encanta. Bruce és un artista sincer que explora diferents àrees i emocions. No conec ningú capaç de dirigir-se com ell a les àrees rurals del país, ficant-se en l’ànima d’aquestes zones profundes, apartades de les dues costes. Llocs amb menys pressió mediàtica, menys interacció social, on el drama és intern, no extern. És a dins. Aquesta capacitat de capturar experiències comunes a qualsevol, ningú la té com ell. El disc connecta amb ‘Nebraska’ i amb ‘The ghost of Tom Joad’, però també amb ‘The river’ i els àlbums elèctrics. És una obra mestra i com tota gran peça d’art, de vegades la gent no l’entén al moment, potser fa falta una mica de temps. Però la gent hauria de tenir prou fe en ell per saber que si fa alguna cosa, serà de la màxima qualitat. I si ara no entenen el disc, algun dia l’entendran.

Llavors, ¿és segur que aquest disc no donarà lloc a una gira?

No ho crec. Em sembla que si l’E Street Band surt de gira serà amb un altre disc, tot i que podríem tocar una o dues cançons de ‘Western stars’ en els concerts.

¿Quan prendrà la decisió Bruce? ¿Al setembre?

¡El dia abans de començar la gravació! [riu].

¿És agradable viure així, a compte de qualsevol ensurt?

¡Ja hi estic acostumat! Després de 40 anys... Ja m’està bé. És la manera que les coses siguin espontànies, en cas de sentir la llibertat, sense obligacions amb ningú. Ho recolzo completament.

Notícies relacionades

Actualment s’anuncien concerts, i es posen entrades a la venda amb sis mesos o un any d’antelació. Sobretot els artistes d’estadis.

Sí, això de Bruce és molt inusual. L’última vegada ens vam trobar el Dia d’Acció de Gràcies i ens va dir: “L’any que ve faré alguna cosa”. Això va ser el 25 de novembre, i el 15 de gener érem a la carretera. No vaig pensar que fos possible: l’equip, els hotels, els avions, els camions amb el muntatge, la disponibilitat de locals... ¿Com lligar-ho tot en sis o vuit setmanes? Però es va fer. Podem ser molt espontanis.