50 anys sense Judy Garland: un llibre revela les anècdotes d''El màgic d'Oz'

Durant els pròxims dies, els mitjans de comunicació (previsiblement) recordaran la figura de l’actriu i cantant Judy Garland, ja que el 22 de juny es compliran 50 anys de la seva mort. Va ser filla, germana, dona i mare d’artistes (el director Vincente Minnelli i Liza Minnelli), va obtenir tots els premis artístics possibles (Oscar, Globus d’Or, Grammy i Tony, entre d’altres) però, malgrat això, va ser una persona que va tenir una vida menys feliç del que semblava. Al cim de la seva carrera continua, entre d’altres, El màgic d’Oz, la pel·lícula que va consolidar la fama que havia anat edificant en les seves comèdies juntament amb Mickey Rooney.

Aquest film fantàstic compleix, també aquests mesos, un aniversari rodó, ja que es va estrenar fa 80 anys (l’agost de l’any 1939) als EUA. Per commemorar les dues dates, l’escriptor i director de cine Víctor Matellano (Parada en el infierno, Regresa el Cepa) ha recopilat en un llibre les millors curiositats de la pel·lícula, El màgic d’Oz. El màgic d’OzSecretos más allá del arcoíris,que està inclòs a la col·lecció Lumiere de Sial-Pigmalión. Compta amb un pròleg firmat pel presentador de televisió i escriptor Boris Izaguirre, així com una coberta dissenyada per Sanjulián, el mític il·lustrador de les publicacions Vampirella o Creepy nord-americanes. Aquests són alguns dels seus fragments que documenten el complex rodatge del film.

–De la novel·la al cine. El film estava basat en la novel·la original de L. Frank Baum, però introduïa molts elements diferents respecte al llibre. Per exemple, ni la Bruixa era verda, ni els cèlebres tapins eren vermells. 

–El regne de l’atzar. El nom d’Oz per a aquest món fantàstic es deu a la casualitat. Va sorgir d’un dels calaixos de l’arxivador del seu autor, que marcava els apartats de les lletres O-Z. També en la trajectòria de la pel·lícula va intervenir l’atzar. Malgrat no anar malament en taquilla, no va ser un èxit comercial a causa del seu elevat cost. En realitat,van ser les seves projeccions televisives les que la van elevar a la categoria de mite. I també va ser fruit del destí, la cadena CBS volia adquirir els drets d’Allò que el vent s'endugué, una cosa llavors inusual. Però la Metro es va negar a l’operació i van acabar acceptant comprar una altra de les pel·lícules del seu catàleg que va ser, precisament, El màgic d’Oz, la qual cosa va provocar que les seves projeccions regulars fessin que diverses generacions descobrissin la pel·lícula.

–Blanc i negre i ¿color? Les seqüències que transcorren a Kansas eren en blanc i negre, mentre que les d’Oz eren en Tecnicolor, però els nord-americans pensaven que era tota en blanc i negre, ja que així es veia llavors la tele i així la recordaven.

–Un rodatge molt poc fantàstic. La seva realització va ser un monument a la crueltat dels estudis de Hollywood amb els seus empleats. Els titulars dels departaments de l’estudi eren els qui recollien els Oscars, independentment que no haguessin compost la música ni dissenyat els decorats. A això s’unia que els actors i els directors anaven saltant d’un projecte a l’altre i d’un estudi a l’altre sense ser preguntats pels directius. Abusos de poder i dels altres, accidents i molta crueltat. 

–Successos de tot tipus. Durant la filmació van tenir accidents fins i tot els aneguets del riu, tenyit de blau amb pintura per donar-li el color. Accidents de tot tipus, des dels figurants penjats dels filferros com micos alats fins al petit Totó, que va patir un esquinç. El primer intèrpret de l’Home de Llauna va patir un broncoespasme a causa del maquillatge. I van passar per l’hospital les intèrprets de la Bruixa, l’actriu i l’especialista, amb múltiples contusions i terribles cremades. Tot estava en funció del color i per a això es necessitava molta llum. I tanta llum eleva la temperatura del plató, entre altres inconvenients com uns efectes especials que encara no havien sigut plenament desenvolupats. 

–De nena a dona. Judy Garland tenia 16 anys durant el rodatge. No era prou petita per ser una estrella infantil ni prou gran per ser juvenil. Tenia un físic no gaire estilitzat i això generava problemes per a l’estudi. Se li havia fet una cirurgia nasal, arranjaments dentals, se sotmetia a una estricta dieta i se li van aplicar ajustats corsets per amagar el pit. També li van recomanar un truc per dissimular-lo d’una manera molt senzilla: "Tu agafa molt fort Totó contra el pit, l’estimes molt...".

–Sota pressió. Per pressionar-la, com a totes les estrelles, se li feia saber que sempre tenien una cover entrenada, una altra noia disposada a substituir-la. "Si falles, si t’excedeixes, se’t substitueix", li deien. També tenia una persona que la "cuidava" però que, en realitat, actuava com a espia dels directius. 

–L’inici dels seus problemes. El rodatge va ser molt dur i perquè el pogués resistir li van donar amfetamines de dia i barbitúrics de nit. Allà van néixer gran part de les  addiccions que la van acompanyar durant la seva vida. 

–Gairebé ens quedem sense arc de Sant Martí. La seva cançó més famosa va ser Over the rainbow, però el capitost de la Metro, Louis B. Mayer, va decidir eliminar-la després d’una de les projeccions de prova. Els directius de l’estudi creien que "alentia el ritme" i que no era propi d’una estrella de la MGM "cantar en un corral". Afortunadament, van reflexionar després. Sobre qui va aconseguir mantenir la cançó al final, hi ha diverses teories. Com que va ser un èxit, es van atribuir el mèrit diversos responsables. 

–Un símbol universal. El màgic d’Oz s’ha utilitzat al llarg del temps com a símbol social, econòmic o polític. Per exemple, a la mort de Margaret Tatcher es va tornar a escoltar allò de "Ding, Dong, the witch is dead...". Tambées va convertir en una icona gai. El col·lectiu va trobar senyals ocults. D’allà ve el terme "Estic amb els amics o amigues de Dorothy", equivalent a "Estic en el moviment". I la identificació de la bandera amb l’arc de Sant Martí. 

–La llegenda del penjat. A partir de l’aparició del vídeo va sorgir la teoria que, al fons d’un escenari, es veia un home penjat en un arbre. Uns deien que era un tècnic de l’equip. D’altres, que era un dels Munchkins. Fins i tot es parlava d’un fantasma. Des de la companyia sempre es va dir que això era fals. I el cert és que en les últimes versions de DVD l’han esborrat. Qui sap, amb el que passava en aquests platós... Fins i tot es comentava que hi havia hagut múltiples orgies i excessos alcohòlics organitzats pels petits intèrprets dels Munchkins...

–The dark side of the rainbow. Una altra dada curiosa és la relació que s’ha establert amb l’àlbum The dark side of the moon, de Pink Floyd. Consisteix a veure la pel·lícula sense so i escoltant el disc per sota. Els músics sempre van dir que és una coincidència. Però resulta estremidora perquè coincideixen els moviments. Està estudiat per la psicologia. La pel·lícula cobreix com dues voltes del CD i s’ha de començar a posar la música en el tercer rugit del Leo, el lleó de la Metro.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues