Miley Cyrus, orgull tarambana al Primavera Sound

Cinc anys després del seu eixelebrat debut al Palau Sant Jordi, en temps en què escenificava la seva transició del Disney Channel a la icona ‘trash’, Miley Cyrus va aparèixer una mica més centrada, sense deixar de ser l’encantadora criatura esgarriada que coneixem: va obrir el seu xou la seva imatge a les pantalles menjant fruita amb els dits llardosos, una llarga escena grimosa després de la qual va entrar en matèria amb ‘Nothing breaks like a heart’, cita amb Mark Ronson amb fons d’aparatós pop electrònic.

Miley Cyrus va apostar pels ritmes digitals, els flirtejos amb la producció hip-hop i les tornades exitoses. Va comptar per a això amb el potable material de ‘She’s coming’, el primer dels tres epés que, d’aquí a uns mesos, confluiran al seu nou disc llarg, ‘She is Miley Cyrus’. Simpàtiques cançons en les quals celebra la seva condició de tarambana: “al·leluia, soc un friqui” (‘Mother’s daughter’), “estic una mica borratxa” (‘Unholy’), “soc tan fotudament desagradable” (‘Cattitude’)... El fascinant món líric de Miley Cyrus, en forma de despreocupada cançó ballable, mirant cap enrere amb ‘Party in the USA’ i la ‘power ballad’ ‘Wrecking ball’, i convidant a pensar que al final aconseguirà donar forma a una cosa semblant a una carrera i tot.