Anar al contingut

PRIMAVERA SOUND

Interpol, gairebé com un clàssic al Primavera

La banda novaiorquesa va marcar perfil propi més enllà dels seus referents postpunks

Jordi Bianciotto

Interpol, gairebé com un clàssic al Primavera

Fa ja prop de dues dècades que Nova York va alimentar un ‘revival’ postpunk del qual Interpol  ha acabat sent un dels exponents més duradors. Així, amb aquesta aura de grup capaç de marcar perfil propi, superant les comparacions amb les nobles fonts originals (la generació de Joy Division, Echo & The Bunnymen o Gang of Four), es van presentar Paul Banks i companyia al gegantí escenari Seat, on van oferir un espectacle compacte i amb gust de repàs de tota una carrera.

Estètica de clarobscurs, formació ampliada del trio titular fins al quintet i so identificable des de la guitarra seca que va obrir la sessió amb ‘C’mere’, del seu segon àlbum, ‘Antics’ (2004). Una de les cançons que al seu dia va elevar Interpol com a banda capaç de fondre la severitat i l’emoció, i a la qual van acompanyar altres rescats celebrats com ‘Public pervert’ o la més llunyana encara ‘PDA’, amb guitarres nervioses enquadrades en el que als 80 aquí anomenàvem afterpunk, més que postpunk, un matís que el temps es va endur.

Present en moviment

Però Interpol passa per un moment de certa expansió plàstica: allà està el seu matisat ‘Marauder’, amb producció de Dave Fridmann (Mercury Rev, The Flaming Lips), que va aportar un parell de temes amb pòsit (‘If you really love nothing’ i ‘The rover’), i als que cal sumar una tercera incursió fresca, ‘Fine mess’, bandera de l’epé que acaben de publicar. Contrapunts benvinguts en un recorregut de mires festivaleres, coronat per fites que acaricien l’estatus de clàssics, com ‘Slowhands’ i ‘Obstacle 1’.