'John Wick 3', l'espectacle arran de terra

Els responsables de la saga ‘John Wick’, aquesta franquícia improbable nascuda d’una pel·lícula que a punt va estar de sortir directament en vídeo als EUA i aquí ni tan sols va arribar a sales, s’enfronten a un veritable desafiament amb cada nova entrega: ¿com sorprendre l’espectador sense perdre tot allò que va distingir la seva creació al principi, és a dir, l’acció creativa però intel·ligible, les escenes de lluita en les quals pots veure qui colpeja a qui i on?

Per sort per als fans de l’assassí professional encarnat per Keanu Reeves, els creadors sempre han acabat trobant-hi respostes. I a més, eloqüents. ‘John Wick: Capítol 3 – Parabellum’ desborda d’acció tan espectacular com tàctil, converteix temeràriament els animals (cavalls i gossos) en aliats de l’heroi, diversifica l’arsenal d’armes i viatja fins a alguna localització inesperada; mai a l’espai exterior. Continuem parlant d’un espectacle arran de terra, sonoritzat pel cruixit d’ossos.

I continuem veient Reeves protagonitzant potser no tots però sí molts dels seus moments de màxim risc. Qui prefereixi arribar feliçment ignorant a la sala hauria de deixar de llegir aquí. Qui no pugui esperar a saber quina classe de reptes ha superat l’antic Neo en aquesta entrega, serà feliç llegint el que segueix.

Contra el jugador més alt de l’NBA

‘Parabellum’ comença amb Wick i el seu pitbull a la carrera per Nova York. Les presses s’expliquen perquè, en qüestió d’una hora, una vasta xarxa d’assassins tindrà permís per aconseguir el cap del nostre heroi, que no va haver de matar Santino D’Antonio (gran nom) al territori sagrat de l’hotel Continental. Hi ha una recompensa de 14 milions i hi haurà un alt grau competitiu.

Un dels aspirants a aconseguir el trofeu, de fet, se salta el període de gràcia i arracona Wick entre les prestatgeries de la Biblioteca Pública de Nova York. Els fans del bàsquet potser salten a la seva butaca: es tracta de l’astre serbi de l’NBA Boban Marjanović,l’home més alt de la lliga (2,22 metres), pivot dels Philadelphia 76ers. Stahelski ha admès haver-se inspirat per a aquesta elecció en ‘Joc amb la mort’, en la qual Bruce Lee intercanviava cops amb un Kareem Abdul-JabbarBruce Lee Kareem Abdul-Jabbar que encara no havia saltat dels Bucks als Lakers (aquests amics van rodar junts el 1971).

Si la primera part era pur ‘gun-fu’ i en la segona se superaven en el terreny ‘car-fu’, aquí podem parlar de ‘book-fu’. Per defensar-se del seu espigat enemic, Wick/Reeves fa servir, una mica a l’estil del Bourne d’‘El ultimàtum de Bourne’, d’un gruixut llibre de contes de tradició eslava de 1864. I a l’acabar deixa el llibre una altra vegada al seu lloc. Ciutadà exemplar.

Acció amb animals

Més difícil encara que rodar amb animals és... rodar acció pirotècnica amb animals. Reeves ja tenia experiència amb els cavalls (com va demostrar no fa tant en ‘La leyenda del samurái: 47 Ronin’), però aquí se supera en aquest aspecte, traient-se de sobre uns motoristes mentre cavalca a sobre d’un Morgan.

Notícies relacionades

'John Wick: Capítol 3 - Parabellum': un clàssic modern del cine d'acció

De John Wick només n'hi ha un

De vegades, l’acció de Wick es basa en alguna sorprenent limitació: dos homes alts (un en particular) donant-se una pallissa entre estrets passadissos de biblioteca. Però Stahelski també pensa en termes expansius, com demostra aquesta fabulosa ‘set piece’ a Casablanca, on Reeves i la seva vella amiga Sofia (Halle Berry) s’obren pas entre el foc enemic amb l’ajuda de dos pastors belgues malinois. Aconseguir els plans adequats (és a dir, llargs, ininterromputs per útils talls de muntatge) va necessitar tres setmanes.

És la classe de detall que confirma Stahelski com a veritable creient del cine d’acció. Creient i fan: aquí continua retent més o menys homenatges clars a pel·lícules que poden ser bastant recents. És complicat observar la crueltat ‘gore’ i la creativitat de certa seqüència amb ganivets sense pensar en ‘The night comes for us’, de l’indonesi Timo Tjahjanto. La persecució amb motos i espases sembla sortida de la torrencial ‘La villana’, del sud-coreà Jung Byung-gil. Directors que, com Stahelski, somien fer creïble l’impossible.