Comença el Primavera Sound més gran, més eclèctic i més desafiador

Com si s’hagués marcat el repte de rejovenir a mesura que fa anys, el Primavera Sound afronta la seva 19a edició volent reflectir les últimes mutacions de la música popular i desbordar la parcel·la que el va veure néixer, la del rock alternatiu. Aquest és l’any del gran sotrac i de la polèmica: clàssics de l’univers indie de tall anglosaxó, sí, però també  vedets rampants de la música urbana (hip-hop, r’n’b, trap i fins i tot el discutit reggaeton) en una oferta monumental, creuant estils i cultures, i enarborant la paritat de gènere, que desfilarà des d’aquest dijous fins dissabte al Parc del Fòrum.

Trencar el sostre de vidre de l’imaginari alternatiu tradicional, establert els anys 90, ha sigut una meta del festival des de fa un temps, no només per ampliar l’espectre d’artistes disponibles sinó en clau de renovació del públic. Els preus de les localitats (aquests dies, a 80 euros les de dijous i a 90 les de divendres i dissabte) i abonaments (215 euros) podrien ser dissuasius per a les franges més juvenils, però l’organització dona per fet que el balanç d’assistència tornarà a marcar un nou rècord. I a superar així la xifra de 210.000 espectadors (sumant jornades i escenaris, inclosos els de Primavera a la Ciutat) registrada el 2018.

Nous territoris

Si bé l’any passat el Primavera va anunciar que renunciava a continuar creixent, aquesta edició el recinte torna a guanyar terreny i l’aforament passa de 60.000 a 64.500 persones. Un total de 17 escenaris al Fòrum, i uns altres cinc de repartits per la ciutat (la parcel·la que va arrencar dilluns a l’Apolo), acolliran 295 artistes que oferiran 331 actuacions. Un altre cop xifres que poden fer perdre el món de vista a qualsevol aficionat: molts dels noms de la lletra petita del cartell podrien encapçalar un festival mitjà o omplir de gom a gom un club.

Però enrere queden els temps en què el reclam era la nova reunió de Blur o Pixies. Ara, els focus apunten cap a dones que es mouen en un arc que va de les amazones pop Carly Rae Jepsen i Miley Cyrus (caçada aquesta després de la suspensió de Cardi B: cancel·lar, en el hip-hop, és un traç identitari) fins a les fantasies conceptuals, a cop de música negra, de Janelle Monáe i Erykah Badu. Enmig, la sensualitat nocturna de Solange i aquest asteroide anomenat Rosalía, en el debut d’‘El mal querer’ a Espanya, un cas inaudit al Primavera d’artista autòcton que rivalitza amb els grans del cartell. El festival ha incorporat la paritat en el seu discurs, però seria ridícul parlar de quotes davant artistes com aquestes, a les quals hi podem afegir altres figures carismàtiques, com Christine & The Queens, Sophie, Robyn o la ja veterana Róisín Murphy.

Pas a la llatinitat

Noms situats de vegades entre el ‘mainstream’ i l’alternatiu, donant a entendre que certes categories no són el que eren. Aquí, la presència més estrident, provocadora fins i tot, ésJ Balvin, astre colombià del reggaeton, el fitxatge del qual pel festival va fer córrer rius de tinta mesos enrere. El seu elogiat ‘Vibras’ despuntarà a la nit menys rock d’aquest any, la de dissabte. Un altre gènere excèntric per a l’assistent històric del Primavera, el trap, es farà fort en un escenari comissariat per un dels seus exponents a escala espanyola, el granadí Yung Beef.

Notícies relacionades

Low: "El feixisme s'ha instal·lat als Estats Units"

Primavera Sound 2019: Yung Beef, el comissari del trap

I en paral·lel, un altre Primavera Sound, el de sempre, enquadrat al fil conductor del pop i el rock anglosaxons. Un festival dins del festival, pel qual desfilaran Suede, Low, Primal Scream, Jarvis Cocker (qui fos cantant de Pulp), Interpol, Stereolab, Stephen Malkmus (exPavement), Kurt Vile & The Violators. Ecos de Britpop, xocs de guitarres i electrònica, postpunk i lo-fi. Tornades com les del grup punk de primera hora Stiff Little Fingers i de la cantautora Bridget St. John, metall extrem amb Carcass i, extramurs del pop, el guru del minimalisme Terry Riley i el cor celestial The Mystery of Bulgarian Voices (amb Lisa Gerrard, de Dead Can Dance). Un altre cop, una presència femenina sucosa a la parcel·la espanyola, amb Christina Rosenvinge, Elena Setién o les catalanes Museless i PAVVLA.

Confluència de músiques desafiant el prejudici, encreuaments de generacions i un poder femení que va més enllà del reclam de màrqueting acompanyen un Primavera Sound encara més gran i que vol continuar avançant amb els temps. Potser, en aquests dies de tribus i societats polaritzades, la convivència de fans de J Balvin i de Suede, de Rosalía i de Carcass, sigui la metàfora més constructiva que el festival pot transmetre al món.