Low: "El feixisme s'ha instal·lat als Estats Units"

La parcel·la de rock alternatiu d’aquest Primavera, que continua sent voluminosa, té en Low un dels seus exponents més desperts. El grup nord-americà porta aquest divendres un disc que va ser saludat per la premsa especialitzada com un dels millors del 2018, el polític i sònicament enrarit ‘Double negative’. Parlem amb el guitarrista i cantant Alan Sparhawk.

¿Té la sensació que és un disc diferent en la trajectòria de Low?

Crec que sí. Sempre mirem de trobar una cosa nova i de sorprendre’ns a nosaltres mateixos, però aquesta vegada, amb B. J. Burton en la producció, hem volgut anat més lluny encara, explorant noves possibilitats. Vam tenir unes converses sobre el ritme i sobre difuminar les fronteres entre les veus i els instruments. Sí, en aquest disc vam estar determinats a trobar una cosa nova, més experimental, una cosa que mai s’hagués escoltat.

¿És la situació política als Estats Units la força motivadora de l’àlbum?

Sí, el món sencer en realitat ha canviat en els últims tres o quatre anys, però quan preparàvem el disc hi va haver les eleccions als Estats Units, que van marcar l’inici d’uns temps difícils. Ens hem ficat en una situació perillosa. El feixisme s’ha instal·lat als Estats Units. Vam voler projectar una energia, una creativitat, cap a una cosa fosca, com a reflex d’aquesta realitat.

El títol del disc, ‘Double negative’, ¿es refereix a combatre la negativitat amb més negativitat?

Sí, encara que esperem que lluitar contra una cosa negativa acabi sent positiu, al cap i a la fi. Al disc hi ha esperança, la sensació que tot és confús i que els éssers humans som pitjors del que pensàvem, però també el missatge que hem de moure’ns i continuar llevant-nos al matí. Això és el que fem.

¿Hi va haver un procés intel·lectual darrere de l’àlbum, una discussió interna, o més aviat va ser una cosa intuïtiva?

Crear cançons és una cosa molt rara, que es pot fer sense que els autors gairebé es parlin. Nosaltres som gent tancada, però ens comuniquem molt bé sense necessitat de parlar gaire. No ens asseiem a parlar de què farem, però quan comencem a trobar les peces que funcionen ens n’adonem tots i sentim aquesta energia alhora.

Sembla que mirin d’amagar la bellesa, envoltant-la de pol·lució i foscor.

Ens atrau treballar amb nocions antagòniques. Si a una peça bonica li poses soroll i foscor, en molts sentits serà més bonica i profunda. Sí, el disc va d’això, de crear una cosa bonica però potser difícil de veure, si bé quan la veus la seva bellesa hi serà per sempre.

Al llarg dels anys han treballat amb productors significatius, com Kramer, Steve Albini, Dave Fridmann, Jeff Tweedy (Wilco)... Aquí repeteixen amb B. J. Burton. Per a Low, ¿aquesta figura és gairebé tan important com la del compositor?

Sí, ocupa una de les cantonades. La clau és la confiança. De vegades, la seva sola figura ja és inspiradora, com Steve Albini, amb qui interactuem amb molta naturalitat. A Dave Fridmann li agraden els sons nous i li vam donar llibertat, una cosa semblant a B. J. Burton. Respecte a Kramer, els dos primers àlbums tenen el seu segell molt particular, i va ser bo per a nosaltres perquè érem inexperts. I Jeff Tweedy era algú capaç de veure la imatge completa del que anàvem a fer i, a partir d’aquí, apuntar-ne algun detall: potser una presa vocal més.

Els artistes tendeixen a acomodar-se amb els anys i a deixar de banda les exploracions. ¿El desaparegut Scott Walker i Low en són les excepcions?

Oh, Scott Walker n’és un magnífic exemple. A nosaltres ens agrada continuar plantejant-nos nous reptes, tot i que puc entendre els artistes que es queden 20 anys al mateix lloc. Però en la nostra raó de ser hi ha fer sempre una cosa diferent, projectar-nos, marcar-nos desafiaments.

Notícies relacionades

Primavera Sound 2019: Yung Beef, el comissari del trap

Comença el Primavera Sound més gran, més eclèctic i més desafiador

Actuen al Primavera Sound. ¿Com encaixa aquesta música amb un recinte a l’aire lliure?

Està bé, pot funcionar. L’esquema és simple: bateria, baix i guitarra, potser amb alguns elements electrònics. I a Barcelona sempre ens sentim bé. El públic es mou més per la passió que als Estats Units o el Regne Unit, on la música és una mica més intel·lectual i es mou més per la moda.